“Educacio: Hi ha un tresor amagat a dins” (article x DdGi)

Avui el “Diari de Girona” m’ha publicat l’article del que feia un avançament en aquest blog fa pocs dies. Us el reprodueixo tot seguit:

“Així es titulava l’informe per a la UNESCO de la Comissió internacional sobre educació per al segle XXI que va dirigir Jacques Delors l’any 96. Ve a tomb recordar-lo aquests dies en què , feliçment, penso, la societat catalana es planteja quin ha d’esser el futur del nostre sistema educatiu, com un element essencial del nostre futur com a societat. Els darrers estímuls del debat, els coneixem tots: l’informe de la “Fundació Bofill, que fa una “foto fixa” de l’estat del sistema a inicis de l’any 2004, i el darrer informe PISA donat a conèixer recentment en què es compara el nostre sistema amb el de la resta de països de la OCDE. Aquests estudis connecten amb una preocupació de fons en la nostra societat que té seriosos dubtes sobre l’adequació del nostre sistema als requeriments actuals i , sobretot, de futur. No és estrany: en un món que canvia acceleradament, en el que la globalització i la societat de la informació han posat potes enlaire la majoria de institucions socials, l’escola no pot restar-ne al marge. Crec que l’existència d’un debat ampli és una gran notícia: parafrasejant una expressió que s’ha fet popular “l’educació és massa important per deixar-la en mans dels professionals”.

Els factors que expliquen la nostra situació actual són molts i diversos, la complexitat del fenomen és molt alta. M’interessa ara, però, reflexionar sobre un d’ells: el professorat. Dins la complexitat que presenta el tema, sembla que és la variable que explica més clarament l’elevat èxit del sistema educatiu de Finlàndia, el campió des de fa anys en tots els rànquings internacionals. Què ens diferencia més, en aquest sentit, a nosaltres i ells? El procés de reclutament i formació dels professors és radicalment diferent. Ho explica molt bé el doctor en pedagogia Xavier Melgarejo en la seva tesi sobre el tema : A Finlàndia per arribar a esser professor cal passar per un exigent procés de selecció previ que descarta més d’un 80% dels aspirants. Pensen que hi ha algunes aptituds que són imprescindibles per exercir el magisteri i que cal demostrar-les abans d’entrar a formar-se: nivells acadèmics excel·lents i una actitud social que implica capacitat de comunicar-se i empatitzar amb els alumnes, de connectar-hi, en definitiva . La preparació és, a més, selectiva i molt exigent. No tothom pot esser mestre o professor i el que en vol esser sap que haurà de passar per un procés molt dur per arribar-hi. Aquesta és la forma com la societat finesa demostra amb fets la prioritat de l’educació. Els millors per fer la feina més important per la societat i també la més difícil. No és per descomptat l’únic factor que fa la diferència , n’hi ha molts altres, però si que és el factor diferencial més rellevant.

Qualsevol de nosaltres sap per experiència pròpia l’empremta que deixen els bons mestres. Fa molts pocs dies la comunitat educativa de l’IES “Salvador Espriu” de Salt va celebrar la jubilació de Carme Sanz, professora de Història del centre durant molts anys. La Carme és un exemple d’aquests grans professors, que tenen l’aptitud ( la capacitat d’empatia, de connectar amb els alumnes, de comunicar-s’hi, i l’actitud social d’ajudar-los), … i també els coneixements de la matèria i pedagògics. Vaig treballar colze a colze amb ella en els anys en què vaig esser psicopedagoga del Centre i tinc un record molt vívid de la seva preocupació per tots els nois i noies, i , en especial, pels que més dificultats tenien . En les paraules que li varen dedicar els seus ex-alumnes i els seus companys de claustre, com Miquel Berga va quedar clar l’afecte que s’ha guanyat al llarg dels anys de tots ells. Us cito unes paraules de Carles Barceló, ex-director de l’Institut, que resumeixen el que jo intentava explicar abans “Mira Carme, per una banda sap greu que, pel fet que de jubilar-te tan aviat, unes quantes noves generacions d’alumnes de l’Espriu no tindran l’oportunitat de gaudir d’una molt bona professora, enamorada de la història i la geografia, amb ganes permanents –malgrat tots els entrebancs – de fer les coses bé i, sobretot, amb una sincera estima vers els alumnes, que són en definitiva l’objectiu final del bon mestratge. Els alumnes sempre recorden aquells professors que, a banda de la matèria que explicaven, els varen saber transmetre valors, sentiments, en definitiva, humanitat. I és per això que estic completament segur que estàs en el record de la gran majoria dels teus molts i molts alumnes que has tingut en aquests més de 30 anys de mestratge”. Més clar, impossible.

La millor notícia dels darrers dies és que al costat de la preocupació col·lectiva , hi ha una proposta valenta de millora : un esborrany de llei catalana d’educació, en la qual la millora de la funció docent hi té un paper fonamental. Val la pena que tots plegats ens hi impliquem a fons perquè segur que no estem per malbaratar tresors. Toca doncs arromangar-se i treballar perquè aquesta sigui una oportunitat per potenciar l’excel·lència del nostre professorat actual i per posar les bases de un futur on aquesta excel·lència sigui una obsessió de tots els actors del sistema: administració, pares, professorat, sindicats,…. Només així el sistema i els seus professionals tindran col·lectivament el prestigi social que li correspon a un servei públic primordial.

Pia Bosch i Codolà

www.piabosch.cat

Diputada del PSC al Parlament de Catalunya

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *