Moltes gràcies a totes les persones que em vareu voler acompanyar ahir a la Casa de la Punxa! Us agraeixo la presència i l’atenció amb que vareu seguir la meva conferència. La veritat és que, per mi, va esser emocionant  l’ambient que es va crear. Moltes gràcies de debò. Tot seguit us annexo el text de la conferència (sota unes quantes fotografies)

“El futur de Girona: teoria i pràctica”

Pia Bosch i Codolà, intervenció del 2 de febrer de 2010

Molt bona nit i moltes gràcies per estar aquí. Gràcies alcaldessa, autoritats, amigues i amics, els de Girona i aquells que heu vingut de més lluny per acompanyar-nos: moltes gràcies.

Deixeu-me començar, aquest vespre,  explicant-vos dues petites històries.

Primera història.  Un dia, fa un parell d’anys  caminava de pressa pel carrer de la Rutlla, quan una dona va aturar de sobte el seu cotxe davant meu i va sortir-ne com una exhalació, davant la meva sorpresa, per aturar-me al mig del carrer. El carrer de la Rutlla, ja ho sabeu , no és precisament el millor lloc per aturar el cotxe. Tot darrera, evidentment, els cotxes varen haver de parar, així que la situació no tenia res de tranquil·la. Ella, però, es va palplantar davant meu i em va preguntar si jo era qui semblava esser. “Si, soc jo”, vaig dir-li . Tot plegat força estrany. Llavors, molt ràpid, em va dir que feia molt temps que esperava trobar-me per agrair-me personalment com l’havia escoltada feia ja uns anys.

 Quan jo era regidora de serveis socials a l’Ajuntament, em va explicar, ella havia trucat demanant per mi i jo m’hi havia posat. I llavors, vagament, vaig començar a lligar caps. Aquell dia jo havia fet gairebé de “telèfon de l’esperança”, escoltant-la una bona estona, sense massa recursos concrets per oferir-li més que el meu temps. Per ella aquella trucada i aquella atenció havia estat crucial i havia estat esperant anys l’ocasió de poder-m’ho dir. I, ràpidament, tal com havia baixat del cotxe va tornar a pujar i va desaparèixer deixant-me, la veritat, impressionada.

Em va commoure el seu agraïment i, tal com ella guardava un record de mi, de les coses que jo li vaig dir, jo he conservat un record vívid del seu gest, tan inusual, tan estrany en aquests temps que vivim, com per pensar que avui té prou valor per compartir-lo amb vosaltres.

 

Segona història.  He recordat moltes vegades una trucada de les moltes que vaig rebre quan em vaig incorporar a la Delegació del Govern. En moments així es reben moltes trucades i missatges de felicitació. Aquesta de la que us parlo és la d’un senyor de Girona, conegut, respectabilíssim, que em va trucar per dir-me: “pensa en la sort que tens d’estar en un lloc des del que podràs ajudar a molta gent”. Em va impressionar.

 

Les lligo una amb l’altre per dir-vos que estem en un moment tan complicat, tan dur en molts sentits per a l’exercici de la política, que ens oblidem, a vegades, de la sort i el privilegi que suposa ocupar llocs des dels quals es pot servir als altres, des d’on es pot treballar pel comú, amb la satisfacció que això genera, i amb la possibilitat de crear vincles que ens ajuden a ésser molt més conscients que formem part d’una comunitat fins i tot, a vegades, rebent el respecte d’aquells als que donem testimoni de respecte, també.

 

Deixeu-me, doncs, per començar, reivindicar el profund valor humà de la política, i la integritat de la majoria de la gent que s’hi dedica, la majoria dels quals resten en l’anonimat. “Que a vosaltres o a mi -deia George Eliot- no ens hagin anat tan malament les coses com ens haurien pogut anar, en bona mesura depèn de tot un seguit de persones que van viure amb lleialtat una vida anònima”. A la política i a la gestió pública n’hi ha un bon grapat.

 

 

 

 

Ho explico també per dir que al llarg dels anys del meu compromís polític no he conegut mai cap activitat més engrescadora i estimulant que la gestió municipal. La més propera a la gent. Un lloc des del qual es pot escoltar moltes persones i aprendre’n, cada dia.

 

La ciutat és la gent, com deia sempre Pasqual Maragall, citant Shakespeare. És així i no hauríem d’oblidar-ho mai.

 

La ciutat són els que viuen al centre i els de la perifèria, els grans i els petits, els homes i les dones, els rics i els pobres, els treballadors i els empresaris, els professionals i els operaris, els avis, els pares i els fills, els que estan sols, els que s’associen i treballen pel comú i els que només pensen en sí mateixos, tots i totes …

 

Tots, totes, amb les seves raons i els seus sentiments. Res del que fem té cap més sentit que servir a la gent, i, malgrat que es parli sovint en termes abstractes del treball municipal, us asseguro que el dia a dia és concret, té cara i ulls, carn i sang.

 

La ciutat és la gent, el seu passat, el seu present i el seu futur, i a ells i elles ens devem, vagi això per davant de tot com una declaració de principis.

 

Simone Weil va escriure “Un ésser humà té una arrel per la seva participació real, activa i natural en l’existència d’una col·lectivitat que conserva vivents certs tresors del passat i certs pressentiments del pervindre”. Si escoltem bé la gent, i la ciutat és un lloc privilegiat per fer-ho, podem sentir aquests tresors del passat i també, i d’això us vull parlar avui especialment, podem identificar aquests pressentiments del pervindre.

 

 

Jugant amb els números, he volgut citar-vos aquest vespre del 2 de febrer, el dos del dos, havent fet la meva presentació pública com a candidata a l’Alcaldia de Girona l’1 de gener, l’u de l’u, el primer dia de l’ any. Aquell dia vaig voler fer una trobada al carrer, davant una de les postals més clàssiques del barri vell, les cases del riu vistes del Pont de pedra estant, per explicar quin és l’esperit que m’ha animat a presentar-me a les eleccions del 22 de maig d’enguany.

 

Avui, dos de febrer, festa de la Candelera, segona festa de la llum, estem ja en el punt intermedi entre el començament i la fi de l’hivern, quan ja és possible descobrir algun brot verd a les ribes del Ter, quan les hores de sol s’allarguen una mica més, i quan tot sembla indicar-nos la proximitat d’un nou començament a la primavera. Crec que és, de nou, un bon dia per trobar-nos i us agraeixo que m’hagueu volgut acompanyar de nou. Avui, a més, és també el primer dia del nou any, en aquest cas a Àsia, a l’altra meitat del món.

 

Al centenar llarg de ciutadans i ciutadanes que hi eren el dia 1 els vaig parlar de la meva il·lusió per liderar un projecte col·lectiu, i els vaig dir que el que em motiva és fer ara els primers moviments d’un procés que té una primera fita el 22 de maig, en les eleccions municipals, però que no té aquesta data com a objectiu final, ans al contrari, la té com a punt d’inici.

 

Avui us vull explicar millor perquè ho dic. Veig la campanya com un pas previ, preparatori de la feina a fer, i crec que arribar a governar la ciutat és un mitjà i no un objectiu. Aquesta és la meva idea.

 

Vivim temps difícils. Ho són arreu del mon, ho son a la majoria de països d’Europa, a tot l’Estat i a tot Catalunya. Nosaltres, però, ens en sentim del que ens passa a casa nostra. Cada família de cada gironi o gironina sense feina, cada empresa gironina que ha hagut de tancar o que està vivint dificultats que angoixen a tots els seus treballadors i directius, cada autònom que no aconsegueix arribar a final de mes amb un balanç positiu són proves d’aquestes dificultats i motius tots i cadascun d’ells per trencar-nos el cap per trobar-hi vies de sortida.  La crisi que estem patint és profunda i cada dia és més clar que no afecta només la nostra economia sinó també el nostre equilibri social i polític. Una de les seves pitjors conseqüències és l’erosió de la confiança col·lectiva en el futur.

 

Tot i així, cada dia hi ha molts gironins i gironines que demostren que aquests són temps tan plens d’amenaces i reptes com d’oportunitats. Jo també n’estic convençuda. Però sé que només podrem avançar, només podrem identificar les oportunitats enmig de les dificultats, i aprofitar-les, si som capaços de generar una onada de confiança en les nostres possibilitats de ressorgir i de rellançar la ciutat.

 

 

La confiança és un material molt  delicat, difícil de regenerar un cop s’ha debilitat. Sense confiança, però, ni l’economia ni les relacions socials funcionen, i se’n ressent el capital social col·lectiu. Sense confiança en el futur s’aturen les inversions dels que tenen recursos, els emprenedors deixen d’assumir riscos i els nois i noies deixen d’estar motivats per aprendre més i per engrescar-se en projectes innovadors que els ajudin a llaurar-se una carrera i a construir un futur millor per tots. Sense confiança, ningú obté crèdit, ni econòmic ni moral. Sense confiança, les institucions -que són la base del sistema democràtic, i que ningú ens ha regalat, sinó que són fruit dels esforços i sacrificis de les generacions que ens han precedit- perden el seu valor a ulls de la ciutadania. Sense confiança, perd fortalesa el nostre sistema de drets i llibertats.

 

Perquè us parlo tant d’aquest element intangible? Perquè crec que recuperar la confiança en les nostres capacitats col·lectives ha d’ésser una de les nostres màximes prioritats per generar dinàmiques virtuoses que ens portin a la recuperació tangible.

 

Si analitzeu les propostes que en els darrers temps s’han formulat sobre el futur de la ciutat veureu que hi ha certes constants, o almenys poques contradiccions en alguns elements bàsics. Però l’impacte de la crisi ha afectat de forma molt clara, no tant la nostra capacitat de posar-nos d’acord en els diagnòstics com la nostra capacitat d’actuar concertadament.

 

Algunes línees d’acció es van dibuixant des de fa temps. Podríem parlar, fins i tot, d’un cert diagnòstic vagament compartit, des de fa temps. Quan l’any 2000 la Cambra de comerç de Girona impulsa l’estudi participatiu que culminarà en el decàleg Girona 2010, posa negre sobre blanc moltes de les qüestions que aniran apareixent en diferents documents que analitzen la situació social i econòmica de la ciutat i el seu entorn. Després, altres estudis han parcialment recollit elements de diagnòstic diferents però no contradictoris, que poden complementar-se. 

 

Segurament no ha d’ésser difícil formular un diagnòstic compartit. Potser ni tan sols sobre el tractament ha de ser molt difícil decidir. El més complicat és reunir les forces, els suports, per poder generar un moviment col·lectiu en què, cadascú en el seu paper, caminem plegats en la bona direcció.

 

Una anàlisi realista de la situació ens demostra que tenim molts actius en el balanç.

 

Tenim una ciutat amb un patrimoni històric envejable que és referent entre les ciutats catalanes. Una ciutat que ha convertit la cultura en un signe d’identitat, que ha projectat Temporada Alta com  el  gran festival de teatre de tardor a Catalunya i a Europa.

 

Una ciutat amb gent formada i preparada, compromesa amb l’educació i el coneixement.

Una Girona innovadora i amb instal·lacions adequades per fer de la transferència de coneixement i de la innovació els factors clau de la dinamització de l’economia, i això queda clar al Parc Científic i Tecnològic. Una ciutat del coneixement i de la recerca amb la Universitat de Girona com a principal motor. Una Girona dels emprenedors i la iniciativa privada.

 

Una Girona més ben connectada que mai, amb l’arribada del Tren d’Alta Velocitat.

 

Una ciutat turística de primer ordre, amb llocs com el Barri Vell i les Cases de l’Onyar. Una ciutat de turisme de negocis, amb l’Auditori Palau de Congressos. Una ciutat de paisatges vegetals, de la Devesa a les Pedreres, del Bosc de la Pabordia a les Ribes del Ter, de la Devesa d’en Bru a la muntanya de Can Ribas. Una Girona alegre i acollidora amb Temps de Flors i Les Fires.

 

Una Girona cívica i participativa, de les entitats, les associacions i la cultura popular. Una Girona més saludable i amable amb la Girocleta.. Una Girona de l’esport i l’esforç per ser presents a les màximes categories. Una Girona més justa socialment amb bones escoles, equipaments i serveis socials a tots els sectors de la ciutat. Una Girona del Pla de Barri de Santa Eugènia i de Can Gibert.

 

Una ciutat amb personalitat, equilibrada, amb vocació de progrés.

 

Aquesta és  la nostra ciutat: capaç de teixir complicitats en un moment difícil i d’  estimular el compromís i la implicació de tothom. Una Girona de l’experiència, el rigor i l’austeritat amb uns fonaments d’educació, cultura i compromís cívic. Una Girona creativa i amb capacitat productiva, capaç de generar llocs de treball. Una Girona amb vocació de lideratge compartit i cooperatiu, solidari a l’àrea urbana, potent en el concert de les ciutats catalanes, l’Euroregió i l’arc mediterrani.

Una ciutat on, fins i tot en aquests moments, es generen bones notícies : sense anar més lluny, la setmana passada,  Nestlé va anunciar una inversió de 20 milions d’euros a la fàbrica de Dolce Gusto a Girona, que ampliarà la plantilla fins a 250 treballadors i treballadores. Uns dies abans, vam saber que les exportacions gironines havien augmentat un 11,6% durant l’últim any. Són només dos exemples d’enunciats que ens conviden a començar a pensar en positiu.

 

Sembla, però, que les bones notícies no aconsegueixen tranquil·litzar-nos, no ens alegren prou, no ens alleugereixen el neguit ni la preocupació. Hem perdut, segurament en els darrers temps, capacitat d’actuar plegats. És normal, perquè les crisis generen replegament, tendències regressives, tancament, aïllament. Aquestes tendències alimenten alhora les dificultats, i així s’entra en cercles viciosos difícils de trencar.

 

Hem de trencar-los. El nostre objectiu ha d’esser garantir la qualitat de vida de tota la nostra població actual i futura. La ciutat ha d’oferir oportunitats a tothom, protegir als més febles i donar oportunitats als més talentosos. Hem d’evitar que els nostres nois i noies més formats hagin de marxar, a Alemanya  o a qualsevol altre indret, per poder desenvolupar el seu talent, per realitzar-se. Atraure activitats, empreses i persones que generin valor afegit, i retenir els que ja ho fan, ha d’esser un objectiu a perseguir sistemàticament.

 

Aquesta fita passa avui per un canvi en el nostre model social i productiu. Hem de donar la millor educació possible als nostres nens i nenes per oferir-los  les màximes oportunitats. Hem de transformar la ciutat en un entorn més creatiu i més innovador. Hem de promoure el coneixement compartit. Hem de saber extreure la riquesa que conté la diversitat de la població que avui habita casa nostra, i aprofitar el cosmopolitisme que comporta. Hem de millorar encara més la qualitat dels serveis i les comunicacions. Hem de generar nous models de relació, on el conflicte sigui un element positiu per la generació de nous valors.

Hem d’utilitzar nous models de governança adequats als nous temps i a les noves circumstàncies. Hem d’esser més competitius per atreure més inversions, persones i activitats d’alt valor afegit.

 

Som una ciutat ben situada en un punt en el mapa d’alta densitat de fluxos econòmics i socials, i hem de repensar el nostre paper com a ciutat-node de la xarxa catalana i europea. Hem de renovar el nostre projecte i reforçar les nostres singularitats, el nostre perfil propi i, d’aquesta manera, preparar-nos per projectar-nos millor cap enfora. Perquè en un món global tenim més possibilitats locals i hem d’aprofitar-les per tenir una postura més dinàmica i activa en el nostre territori. Perquè hem de trobar noves maneres per jugar amb més intel·ligència la nostra funció de ròtula, jugar millor la nostra  complementarietat respecte de Barcelona i augmentar la influència cap al nord. Perquè hem de maximitzar les oportunitats que ens donen les millores de connectivitat de les noves infraestructures.

 

Però aquest és un procés que no es pot fer només des de l’Ajuntament. Només si tots empenyem una mica serà possible extreure’n totes les potencialitats.

 

Per això, la meva proposta pel futur, si rebo la confiança de la ciutadania per governar, és engegar un procés col·lectiu que reforci la confiança pròpia i mútua de tots els agents socials, econòmics i institucionals de la ciutat de Girona i la seva àrea urbana.

 

Proposo, i ho faig solemnement avui aquí, que fem plegats el nou Pla Estratègic de Girona, el Pla del segle XXI. Un  PACTE PER GIRONA,  com a exercici d’intel·ligència col·lectiva per preparar i afrontar amb confiança renovada els pròxims  anys. I proposo que el fem comptant amb tota l’àrea urbana, i pensant en la posició de tota aquesta nostra àrea en l’Euroregió i en l’arc mediterrani.

 

A l’últim mes de l’any 1994,  Girona va culminar el Pla de Ciutat. Va ésser un procés llarg, complex i ple de dificultats, però també reeixit, satisfactori i molt útil, un magnífic instrument per al debat estratègic sobre el futur de Girona, per marcar objectius compartits i dissenyar les vies i mitjans d’assolir-los.

 

Avui, a inicis del 2011, quan Girona ha estat afectada per una crisi internacional que ha tingut conseqüències greus i profundes al nostre Estat; avui, quan afrontem els nous reptes d’uns temps nous, Girona mereix que fem novament l’esforç de pensar estratègica i conjuntament en el futur. Us proposo aquest PACTE PER GIRONA per preparar la Girona del 2025

 

Em comprometo, doncs, a impulsar aquest procés comptant amb el conjunt de la ciutadania de Girona, i convidant-hi a la resta de la nostra àrea urbana. Comptant no només amb els que estan més habituats a participar, sinó amb tota la gent de Girona. Procurant, especialment, estimular la participació dels que fins ara no s’han sentit cridats a fer-ho. Un PACTE PER GIRONA que ens porti a pensar més en tot el que ens uneix que no en el que ens separa, que sigui críticament constructiu.

 

Un PACTE PER GIRONA que ens ajudi a renovar la confiança en nosaltres mateixos i a exercir la nostra capitalitat amb generositat, i amb mirada llarga.

 

Ens caldrà organitzar-nos bé i implicar tothom:  professors, estudiants, veïns,  treballadors, professionals, empresaris, polítics, funcionaris. El conjunt de la ciutadania. Hem d’arribar a acords sobre temes estratègics amb consens, per tal de tenir uns fonaments sòlids per afrontar, després, els grans projectes de més incidència en el futur.

 

Amb aquest pla estratègic  podrem definir nous objectius en l’horitzó de 2025 i, el que potser és encara més important, podrem disposar d’un marc de confiança i treball estable per assolir-los.

 

Perquè el procés d’aquest PACTE PER GIRONA no s’acabarà en un document amb la diagnosi, els objectius, les línies d’actuació i les mesures. Tindrà, també,  la vocació de generar marcs estables de treball compartit dins la ciutat i amb la resta de municipis de l’àrea urbana. En aquest sentit, proposaré crear un “Consell de l’àrea urbana de Girona”, no pas com una nova administració, sinó com un espai estable de diàleg i de presa conjunta de decisions.

 

Els sociòlegs diuen que hem entrat en la segona modernitat. Jo us proposo pensar col·lectivament, en un procés conjunt amb tota l’àrea urbana, en com els gironins i gironines ens posicionem en aquesta segona modernitat. Si ho fem bé, no només pensarem junts, sinó que serem capaços d’estimular més i més accions conjuntes que siguin generadores d’oportunitats per a tothom.

 

Jaume Vicens Vives. L’any 1954 va escriure: “Ai dels pobles que no s’aturen en les grans recolzades històriques per palpar-se el cos, escoltar-se l’ànima i mesurar l’encert o l’errada en la feina feta!”.

La seva recepta va ser l’energia, l’entusiasme, el qüestionament de les veritats i els dogmes establerts.

 

Jo us proposo que ens palpem el cos per agafar embranzida col·lectiva

 

 

El lloc on ens trobem avui reunits, justament, em sembla un molt bon exemple de la força del treball concertat. Es tracta, ja ho sabeu, d’un dels edificis més singulars i coneguts de la nostra ciutat, la història del qual és també simbòlica de l’esdevenir de Girona al llarg del passat segle. La Casa Teixidor, o Casa de la Punxa, és una obra de Rafael Masó construïda per encàrrec de la família d’empresaris fariners Teixidor. Aquesta casa es va aixecar entre 1918 i 1922, en el moment de màxima plenitud creativa de Masó, i coincidint també amb un dels períodes més pletòrics de la nostra ciutat.

 

Eren anys de dinamisme econòmic i ciutadà, en els quals Masó va participar plenament tant per la seva feina d’arquitecte com formant part del grup de joves intel·lectuals noucentistes que van contribuir al despertar cultural de la ciutat i la van situar en el mapa català del moment com una de les ciutats més emprenedores.

 

Figura polifacètica, Masó va saber fer realitat en la seva obra, tal com exemplifica aquest edifici, la materialització de l’arquitectura noucentista, amb alguns elements del Modernisme, i tot des del seu coneixement directe de l’arquitectura europea contemporània.

 

Tanmateix, aquest edifici emblemàtic, com tots recordarem, va trobar-se a finals dels anys setanta en perill real de ser enderrocat. Hauria pogut desaparèixer com els xalets de la “urbanització Masó” que l’acompanyaven, en un moment en què la necessitat de preservar el nostre patrimoni cultural no era ni de lluny motiu de preocupació ni en l’àmbit públic, ni en el privat.

 

Fou l’acció decidida de la que anomenem societat civil, personificada en aquest cas en el Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Girona, la que va aconseguir, no només conservar la casa de la Punxa mitjançant la seva compra l’any 1979, sinó restaurar-la i mantenir-la amb cura i estimació, malgrat les dificultats inherents a un edifici d’aquest tipus, i convertir-la en un espai funcional, adaptat a les necessitats actuals i obert a la ciutadania mitjançant activitats culturals i ciutadanes.

 

La història de la Punxa és, doncs, la història creuada de diverses voluntats: la del seu promotor, que encarna l’esperit emprenedor sense el qual ni Girona ni Catalunya serien el que són avui; la del seu creador, un artista de gust i sensibilitat amb una gran consciència de l’impacte públic del seu treball; i la d’aquells que en els moments difícils de la Transició van apostar amb valentia per fer un pas endavant i passar de la reflexió a l’acció determinada, tot salvant el que avui és un element icònic de la nostra ciutat.

 

Alguns amics, com la Marina Geli, o en Joaquim Nadal, han parlat darrerament del vintiuncentisme, del noucentisme del segle XXI.

 

Vintiuncentisme gironí, segona modernització, tant se val. El que està clar és que vivim un moment de canvi i que és el moment d’ésser-hi, de fer un pas endavant col·lectivament.   

                                              

La nostra ciutat ha demostrat en el passat que pot teixir complicitats en moments difícils i estimular la implicació de tothom sense excepcions. Hem de tornar-ho a fer.

 

El projecte que jo represento, el projecte municipal gironí del PSC, compta amb l’aval i la credibilitat de la feina feta. Hem comptat en tots aquests anys amb la participació i el compromís de fins a cinquanta regidors i regidores que han treballat en els successius governs municipals. La seva feina i el seu compromís en els equips liderats per l’alcalde Nadal i  l’alcaldessa Pagans han jugat un paper fonamental en la transformació de la ciutat de la que tan orgullosos ens sentim els gironins. La ciutadania de Girona ens ha fet confiança una i una altra vegada i n’estem orgullosos. Aquesta confiança, però, s’ha de guanyar cada dia i ens la volem guanyar de nou. Per això sabem que hem de renovar el nostre projecte i regenerar-lo.

 

Vivim nous temps que plantegen nous reptes i hem d’abordar-los amb els nostres principis de sempre, però amb una mirada i un projecte renovats. Amb la mirada de les noves generacions. Amb la suma de la veu de tots els gironins i gironines d’esperit progressista i voluntat d’obertura i avenç. Amb l’assumpció de les millors tradicions i principis i  incorporant la força i el vigor creatiu de la gent jove. El socialisme ha estat sempre la força dels nous començaments i ho volem tornar a demostrar.                      

 

Deixeu-me parlar un xic de mi, abans d’acabar. M’agradaria ser alcaldessa d’aquesta magnífica ciutat. M’atreveixo a demanar-vos que em feu confiança per poder fer la millor de les tasques polítiques imaginable: esser alcaldessa de la ciutat que m’ha vist nèixer i crèixer,  on han nascut els meus tres fills.

Ho vull ser, perquè em sento amb l’energia i l’experiència necessàries per assumir aquest repte i aquesta responsabilitat amb el vostre suport. He explicat aquestes darreres setmanes alguns fets significatius de la meva vida personal i política. He explicat que, contràriament al que alguns pensen, no he tingut una vida fàcil. He parlat de que la prematura mort del meu pare, ara farà quaranta anys, que va marcar profundament la meva família i a mi mateixa.

 

He  explicat   també que ben aviat em vaig rebel·lar contra el destí traçat i que no m’he resignat mai a creure que les coses siguin inalterables. L’inconformisme, i la defensa d’uns ideals que vaig aprendre a l’escola i a la parròquia, en primer lloc, em van portar a ser a la política molt jove, extraordinàriament jove. Quan tenia 13 anys vaig ser a la constitució de l’Assemblea Democràtica de Girona, a l’església de Salt, en representació de l’assemblea democràtica de l’Institut Vicens Vives. Molt probablement era la més jove dels asssitents.

 

Després de molt temps sense tenir cap militància política activa, vaig respondre a la invitació de Joaquim Nadal d’incorporar-me al seu equip i vaig ésser regidora de l’Ajuntament de Girona,  després Delegada del Govern de la Generalitat que presidí Pasqual Maragall i posterioment diputada del Parlament de Catalunya. Ni sóc nova a la política ni seré nova a l’Ajuntament, però l’experiència i el treball d’aquests darrers anys em fan tornar a la política municipal amb una mirada del tot renovada. I tot el que he après a la vida personal i laboral, professional i política, ho vull posar al servei de la ciutat, comprometent-m’hi de manera completa i sincera. Res no em fa més il·lusió. És el repte més gran de la meva vida política i l’afronto amb tota la humilitat, però també amb tota la il.lusió.

 

Aquests són els meus motius.

 

 

 

Acabo amb l’explicació del títol d’aquesta meva xerrada d’avui.

 

És tracta d’un petit homenatge a Narcís Jordi Aragó i a la seva publicació “Teoria i pràctica de Girona”. Aragó va escriure l’any 94 un petit llibret que és una joia i que us recomano. En el llibre, en una prosa deliciosa, en Narcís va repassant alguns tòpics que es reiteren sempre sobre Girona i va demostrant amb exemples reals que es tracta d’això: de tòpics. I per fer-ho va utilitzant la fòrmula “La teoria diu… , però la pràctica ensenya… “

 

Trencar tòpics és una de les millors formes de renovar-se i d’obrir nous camins. A cada generació li correspon fer-ho en algun moment. Ens queden molts tòpics per trencar. Deixeu-me afegir-ne un al llistat d’Aragó: La teoria diu que en els moment difícils els humans som insolidaris i cerquem sortir endavant sense pensar en els que ens envolten, però la pràctica ensenya que sovint sorgeixen on menys ho esperem iniciatives que estimulen compromisos comuns i gran empreses  col·lectives.

 

Aragó acaba el llibre parlant de la immortalitat de Girona, tot dient que la ciutat “sap que la immortalitat no li ha de venir dels afalacs dels de fora, sinó de la voluntat dels de dins” i que “una ciutat no és pas immortal perquè ho diuen els papers, sinó perquè de debò té capacitat de sobreviure i de perpetuar-se amb l’esclat d’una contínua germinació”.

 

Us proposo engrescar-nos conjuntament en una nova germinació, en un nou esforç col·lectiu per superar les dificultats actuals i preparar un futur millor pels que venen darrere nostre.

 

Jaume Vicens Vives, acaba Notícia de Catalunya  amb aquestes paraules: “Estem convençuts que, actuant sobre les cordes autèntiques del nostre temperament, endegarem d’ara endavant moltes coses. Però això vol temps, amor i confiança. Vol exactament, com deia Maragall, la fe dels qui no temen ni defallences ni incomprensions, dels qui, veient l’obra llarga, es disposen a realitzar-la amb una contribució personal i irrecompensable, hora a hora, dia a dia”.

 

Sé que sabeu, com jo, que no sabríem, ni voldríem, ni podríem fer-ho d’una altra manera. Moltes gràcies