L’Antoni Gutiérrez-Rubí va demanar-me que presentés el seu llibre “Políticas” , en un acte molt simpàtic que va organitzar en Marc Teixidor on vam comptar amb la presència de la bona amiga  Magda Casamitjana , la primera alcaldessa de la història de Roses. Ho vaig fer amb molt de gust. M’agrada sempre intercanviar opinions amb l’Antoni i m’agrada especialment aquest llibre, del que ja us vaig parlar fa uns dies. L’acte va tenir lloc a un local molt agradable de Roses, el “Si us plau”, davant del mar. Hi varen assistir molts joves politòlegs, a més de  Marc Teixidor, hi havia  Albert Medrán, Dídac Gutiérrez, Pau Canaleta, Montse Prats o Vicent Martínez, entre altres. 

 Una de les coses que m’agraden del text és la forma com reivindica l’emoció a la política. Si us interessa el tema us recomano especialment el capítol “La política de las emociones”. Dic això i penso en una frase que em va quedar molt gravada de les moltes frases colpidores que va pronunciar Íngrid Betancourt després del seu alliberament. La seva enteresa va impressionar el món sencer. La seva lucidesa en les hores i dies immediatament posteriors al seu rescat quedaran escrites a la història del seu país i dels nostres temps. La combinació de pensament i emoció de les seves declaracions va colpir al món. Em costa imaginar-me un home expressant-se en aquests termes (ni millor ni pitjor : diferent i complementari) .

Les agències informatives deien:

“Em sento feliç de tornar a estar amb els meus fills després de set anys de no veure’ls…”, ha dit Ingrid Betancourt, quan han tornat a sortir de l’avió, amb la veu entretallada pel plor i l’emoció del retrobament.

Abraçada als seus fills, als quals besava una i una altra vegada, l’excandidata ha definit el moment del retrobament com “el nirvana, el paradís”, i ha destacat el cinturó que portava posat la seva filla Melanie i que ella li havia teixit en captiveri.

“Ells són els meus nens, el meu orgull, la meva raó de viure, la meva lluna, les meves estrelles. Per ells vaig seguir amb ganes de sortir d’aquesta selva, per la il·lusió de tornar-los a veure”, ha assenyalat Betancourt, i alhora ha tornat a donar gràcies a Déu per “aquests moments tan bonics i per poder-los compartir”.

I per moltes i moltes mares de tot el món que ho van sentir, aquestes paraules varen ressonar com una expressió genuïna i immillorable d’una emoció inefable que va deixar d’ésser-ho per un moment.