El passat 6 d’agost Maria Badia, Anna Balletbó, Pia Bosch, Marina Bru, Joan Ignasi Elena, Daniel Font, Jordi Font, Marina Geli, Raimon Obiols, Josep Pau, Joan Manuel del Pozo, Lluís Maria de Puig varem publicar un article a “El Periódico de Catalunya” que reprodueixo aquí pel seu interès:

“Pensem que el socialisme català té plantejats avui diversos temes molt importants, que determinaran el seu futur a curt i a mitjà termini, i la seva capacitat d’articular una majoria suficient per governar Catalunya i per fer realitat el seu projecte de progrés. Entre aquests temes, n’hi ha tres que capten l’atenció de molta gent i que tractarem en articles successius, amb la voluntat de compartir les nostres reflexions amb el major nombre possible de socialistes: amb els companys i companyes del PSC, amb els simpatitzants del nostre partit, amb els nostres potencials electors i electores. El debat socialista en curs no pot excloure cap d’aquests cercles concèntrics. Es tracta dels tres temes següents:

–La reforma de la política democràtica, fent-la transitar de l’actual model, propi de la societat industrial, al un model que es correspongui amb la nova societat digital. És a dir, cap a uns paràmetres més oberts, en els quals guanyi posicions la creixent voluntat i la creixent capacitat deliberativa i participativa de la ciutadania.

–L’actualització del relat del socialisme democràtic davant de l’assalt a la democràcia per compte de les finances globals, amb una opció decidida per l’articulació política d’Europa i per la concertació política global. I, en aquest marc, l’impuls d’un vast moviment social i polític, capaç de generar una potent aliança de progrés per a la Catalunya del 2014.

–La qüestió dels diputats i diputades del PSC al Congrés dels Diputats, és a dir, de la representació de Catalunya al parlament espanyol, tema al qual dediquem el present article.

L’existència d’un grup parlamentari del PSC al Congrés dels Diputats va ser un dels acords bàsics amb el PSOE en la consecució de la unitat del socialisme català i en l’establiment de l’articulació federativa d’aquest amb el socialisme espanyol. La seva presència i la seva actuació durant el procés constituent i durant la primera legislatura resta en la memòria de molts. La seva desaparició va ser una de les conseqüències del cop d’Estat del 23-F: ho va determinar el nou reglament “de circumstàncies” que va aprovar el Congrés dels Diputats i la interpretació restrictiva que se’n va fer.  Això eclipsaria en endavant les actuacions del PSC al Congrés dels Diputats, condemnant-lo a moure’s entre bambolines, en la més absoluta invisibilitat per a l’opinió pública i per al seu propi electorat. No cal insistir en les conseqüències que tindria aquest fet en la creixent societat de la informació, on només adquireix carta de naturalesa allò que esdevé un clar referent mediàtic.

Cal afegir, a aquest fet, l’existència, al Congrés dels Diputats, d’un grup parlamentari de CiU, la segona formació catalana en vots a les eleccions generals, que a més es faria abusivament amb el nom de “Minoria Catalana”. CiU aprofitaria aquesta renda de situació per recolzar-hi la seva pretensió desmesurada d’encarnar en solitari els interessos de Catalunya, valor fictici que li serviria per a tota mena de bescanvis, generalment de signe conservador. Més encara: CiU jugaria permanentment a explotar les contradiccions entre el socialisme català i el socialisme espanyol, amb l’única finalitat d’erosionar l’adversari polític i deixant de banda la possibilitat d’una acció compartida destinada a fer avançar la concepció plurinacional de l’Estat i una concertació política d’unitat catalana en aquesta mateixa direcció.

Aquesta actuació unilateral i partidista del nacionalisme conservador català seria el complement objectiu d’una actuació simètrica del nacionalisme espanyol, encarnat sobretot pel PP, que explotaria, desaprensivament, la més primitiva catalanofòbia contra el PSOE i els seus intents, a partir de 2003, de desenvolupar el pacte constitucional i d’obrir una nova perspectiva per a Catalunya. Ambdós nacionalismes han estat els dos pols d’un mateix espiral regressiu, els efectes del qual s’han concretat en l’embat extraparlamentari contra el nou Estatut de Catalunya, pactat per majoria a les Corts Generals, referendat pel poble de Catalunya i promulgat com a llei orgànica de l’Estat.

Des d’aquesta perspectiva, la manca de visibilitat del PSC a les Corts Generals i, per extensió, a la política espanyola, configura una situació irresponsable i insostenible, que ha contribuït greument a donar l’hegemonia cultural a la confrontació nacionalista, causa de la creixent i mútua desafecció entre Catalunya i Espanya, cosa que genera a més una enorme frustració.

Es tracta d’una situació molt perjudicial per a Catalunya i per a la seva unitat civil, massa sovint tensionada; per a la viabilitat d’una Espanya inclusiva, federal, plurinacional; i, de passada, per als projectes del socialisme català i del socialisme espanyol. Una situació que penalitza electoralment el PSC com el PSOE. Penalitza el PSC, perquè el situa a retaló de la iniciativa política dels conservadors catalans i perquè això qüestiona la seva credibilitat nacional i posa en risc la unitat civil del poble de Catalunya, que ha estat sempre el seu nord estratègic. I penalitza el PSOE, perquè la polarització entre nacionalismes dilueix el seu compromís amb l’”Espanya plural”, el seu projecte federal i, doncs, el perfil que hauria de garantir-li el reconeixement i el suport de bona part de la societat catalana.

És imprescindible la visualització del PSC en la política espanyola, particularment al Congrés dels Diputats, on no pot restar per més temps al marge, mentre CiU surt a escena i sobreactua arrogant-se la representació exclusiva de Catalunya i mentre altres diputats catalans també aconsegueixen ser presents al debat. És insostenible. I constitueix una greu desfiguració de la voluntat democràtica del poble de Catalunya.

El PSC no vol prescindir de la seva aliança amb el PSOE, de la mateixa manera que vol contribuir a articular un fort Partit Socialista Europeu. Ha estat una aliança massa decisiva en alguns moments clau: compromís pel retorn de la Generalitat exiliada des d’abans de les primeres eleccions democràtiques, guanyades pel PSC a Catalunya i, després, en la consegüent negociació amb el govern espanyol; fixació del títol VIII de la Constitució i de les seves potencialitats de futur; primer pacte estatutari de 1979; suport incondicional a la Barcelona-92 i a la transformació que va comportar; segon pacte estatutari de 2006; nou pacte de finançament… Per no esmentar la decisiva acció modernitzadora de conjunt, que ha revertit de ple en favor dels ciutadans de Catalunya: reforma de l’Exèrcit, generalització de la sanitat pública, ingrés a la Unió Europea… També hi ha hagut desencontres, però les fites guanyades paguen la pena amb escreix.   L’aliança entre el PSC i el PSOE és vigent i és de futur. Cosa que no es contradiu, ben al contrari, amb la imprescindible autonomia dels diputats del PSC al Congrés dels Diputats. Aquests, òbviament, han de poder votar sense obstacles en favor dels interessos de Catalunya quan aquests estan realment en joc. Que no és sempre que ho pretén el nacionalisme conservador català, invariablement disposat al tripijoc tàctic més barroer i ineficient, encara que partidistament li resulti tant avantatjós.

No tan sols: la presència i la veu del PSC han de notar-se en igualtat de condicions amb els seus adversaris de CiU, també als debats de política general. No en va és en aquests moments de màxima repercussió mediàtica quan els respectius relats sobre Catalunya i sobre Espanya s’han de fer presents i han de mostrar-se sense mordaces, en totes les seves facultats i potencialitats, a Catalunya i a tota la pell de brau. Només així podrà plantar-se cara a l’espiral de la confrontació regressiva entre nacionalismes que, en el fons, és una paradoxal tàctica d’expansió política destinada a propiciar una aliança estratègica conservadora com la que torna a fer-se evident a Catalunya.

Amb aquesta finalitat, el PSC ha de presentar-se a les properes eleccions generals amb el compromís de constituir, de manera pactada, un grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats, de restablir el grup “Socialistes de Catalunya”.