Ahir divendres vaig poder anar amb la Mila Arcarons a una de les trobades de “Dones en xarxa”. Es parlava de les dones i els mitjans de comunicació. A més de la Gemma Lienas, la Presidenta de la xarxa, introduïen el tema la Maricel Chavarria , periodista de La Vanguardia (que va fer una intervenció molt personal i compromesa), i la Montse Puig, Presidenta de l’associació de dones periodistes de Catalunya, molt interessant (les veieu totes tres a la foto). La trobada va ésser molt rica, malgrat que jo tenia un dia molt ple i vaig haver de marxar abans que acabés. Vaig poder agrair personalment a la Montse Puig la feina que fa l’associació de participació i difusió en el projecte de monitoratge global de mitjans que és de molta utilitat per objectivar allò que ja ens diu el sentit comú: el tractament tan desigual que des dels mitjans de comunicació es fa de homes i dones. A mi em serveix molt per la meva feina de diputada, per tenir dades objectives sobre la qüestió. M’he posat un objectiu ben concret : reclamar la presència paritària d’homes i dones en els espais d’opinió dels mitjans de comunicació. De moment no he tingut massa èxit (a nivell local, sense anar més lluny, els diaris gironins tenen una presència irrisòria de dones com a columnistes) , però no defalleixo. El món dels mitjans no és l’únic que no té interès de comptar amb el talent de les dones. Fa pocs dies en Paco Quesada, lector assidu d’aquest bloc em fa arribar l’informe de la cambra de comerç de Barcelona sobre el talent femení malbaratat, acompanyat d’una llarga reflexió sobre els perjudicis col.lectius d’aquest malbaratament . Segons la Cambra, entitat poc sospitosa d’ésser un lobby feminista, la pèrdua de talent femení costa a l’economia catalana 977 milions d’euros (162.559 milions de les antigues pessetes). Uffffffffffff!!!!!!!!!!!!! Ens ho hauríem de fer mirar !!!!!! Li dono la raó en tot a en Paco . Gràcies amic! En aquest país, en què més aviat no sobra res, ens permetem menystenir molts tresors i un d’aquests es el talent de les dones. I així ens va.

Acabo recomanat-vos un article excel.lent de Sandra Barnera publicat a El Periódico el dia 28 de gener “ Dona amb poder mitja dona”, on parla d’un altre entorn molt important on el talent de les dones està desaprofitat : la política . Us subratllo la frase final : “com ser dona sense molestar per comportar-se com a dona i arribar al poder sense haver d’assemblar-se a l’home.(…)” I tot seguit us en reprodueixo un fragment:

“(…) Malgrat que la seva famosa directora, Anna Wintour, insisteixi que els Estats Units no són l’Aràbia Saudita i que la masculinitat de la dona per arribar al poder és cosa del segle passat, em sap molt de greu dir que, al meu parer, l’alerta de Beauvoir que el preu de l’alliberament de la dona passa per anul- lar la seva feminitat i assemblar-se a l’home segueix d’actualitat.(…) Encara mig Amèrica veu amb recel el binomi dona i poder, i és la mateixa que elegirà el pròxim president dels EUA. Cap mitjà de comunicació ha reparat en el comprensible desgast físic dels candidats masculins durant les primàries, però sí que s’ha gastat lletra i tinta per mostrar el que es defineix com “el deteriorament de Clinton“. La senadora sap el significat de ser dona, política i ambicionar el màxim poder: tant si expandeixes la feminitat com no, no evitaràs l’allau de crítiques. Això sí, espero que, si arriba a presidenta, Vogue tingui la seva portada. Recordo la publicació de les fotografies de les ministres del Govern de Zapatero, i com Mariano Rajoy va titllar el reportatge de “lamentable per ensenyar les ministres com senyores molt ben vestides, pentinades i maquillades”. Per al líder del PP, el poder deu ser incompatible amb el bon gust, l’estil i la bona presència, sobretot si es tracta d’una dona. No em preocupa Rajoy, però sí les 9.700.000 persones que recolzen aquesta idea de dona independent i alliberada sota el beneplàcit dels cànons masculins. Els anys passen, però la batalla segueix sent la mateixa: com ser dona sense molestar per comportar-se com a dona i arribar al poder sense haver d’assemblar-se a l’home.(…)”