Malgrat això, han aparegut als mitjans de comunicació informacions genèriques que poden conduir a error i, per aquest motiu, trencant la meva línia de conducta habitual, parlaré per un dia del passat, en lloc de parlar de futur, per poder aclarir els termes d’aquesta “herència” positiva. Tothom que ha seguit la nostra vida municipal sap que a Girona no tenim un problema de dèficit excessiu, sinó que aquest estava el maig de 2011 per sota del límit permès per la llei. Concretament teníem un endeutament per sota del màxim marcat i molt per sota de molts altres ajuntaments catalans, un endeutament de 568 €/habitant, inferior en un 30% a la mitjana dels ajuntaments gironins. Girona tenia, per tant, marge per poder demanar crèdit. A més, l’equip sortint va deixar partides econòmiques molt ben dotades per acabar de passar l’any 2011, algunes de lliure disposició, com un “Fons de contingència” de 200.000 euros, o uns “Romanents” (estalvis) de 400.000 euros. Per altra banda, les inversions programades tenien previstes les seves formes de finançament: els pisos tutelats per a gent gran de l’antic conservatori, sota les Voltes d’en Rosés, que havia de fer l’empresa municipal Vivendes de Girona SA, tenien un crèdit ICO a un interès molt avantatjós ja concedit per finançar-los; el projecte de centre cívic a l’antic cinema Modern tenia consignada una partida de 800.000 euros per començar a gastar aquest any, etc. Com que això és així s’han pogut gastar, per exemple, els 200.000 euros de lloguer de lluminàries de Nadal, o els 20.000 euros pagats a un consultor per refer l’organigrama del Departament d’Urbanisme, o s’ha finançat la creació de dues noves places per al gabinet de comunicació, o…. moltes altres noves despeses fetes aquest darrer semestre. L’aturada de les inversions, per tant, no ha estat deguda a les dificultats econòmiques “per fer front a l’escassetat de recursos de la tresoreria municipal”, tal com hem pogut llegir en algun mitjà de comunicació. L’aturada d’aquestes diverses obres és deguda a decisions, ben legítimes, per descomptat, de l’actual equip de govern, que ha cregut que aquests no eren projectes que fossin del seu gust. Per altra part, les obres de les cases de l’Onyar s’han aturat perquè l’Ajuntament no vol que els veïns hagin de pagar una part del cost i perquè l’Ajuntament no vol (si ho volgués fer, ho podria fer perfectament per disponibilitat econòmica) compensar els diners que ara l’Incasol no vol aportar.

Penso que cal fer, encara que sigui d’aquesta forma resumida, l’aclariment, perquè és de justícia reconèixer un gran esforç de rigor en la gestió pressupostària fet en el passat que ens permet, en moments com l’actual, poder pensar en els propers exercicis sense més angoixa que la que es deriva dels problemes actuals, sense arrossegar càrregues pesants que ens llastrin el present. Així, aplicant un criteri de prudència, en aquests darrers anys s’havia passat de preveure uns ingressos de 97,5 M al 2008 a preveure’n 96,07 M per al 2011. Aquesta previsió de disminució va evitar que es fessin despeses per sobre les possibilitats de recaptació que marcava l’evolució de la realitat econòmica. És gràcies a aquest rigor i prudència que podem, entre altres coses, fer front als incompliments en el pagament de les administracions superiors, en especial del govern de la Generalitat, que és qui té amb nosaltres el deute més important, cercant formes de finançament que altres ajuntaments ja voldrien i que no es poden ni plantejar, com les pòlisses de crèdit recentment contractades. Per això, malgrat que la Generalitat ens deu més de 13 milions d’euros per diferents conceptes, l’Ajuntament pot mantenir una mitjana de pagament als seus proveïdors de 41 dies, mentre la llei marca un màxim de 50 dies, que malauradament molts ens locals es veuen abocats, ara mateix, a incomplir. En temps com els que estem vivint segurament podem valorar millor que mai la bona feina feta en el passat per assolir un equilibri pressupostari més que raonable que és, avui més que mai, un model a seguir.