Emoció col.lectiva
Més de 5000 persones juntes dins una carpa a Verges escoltant Lluis LLach donen una temperatura emocional molt alta. Suficient per superar el fred ambiental. Jo, com tanta gent de la meva generació, tinc associada la música de Lluis Llach a molts moments de la meva primera joventut , així que , com deia Francesc-Marc Alvaro a La Vanguardia , en un article que em va agradar molt (“Llach, Aute, Cohen”) ,en el transcurs del concert-ritual no només ens acomiadavem de Lluis Llach , sinó també d’una época de les nostres vides .”Mai serem més joves que les nostres cançons”. “Nosaltres envellim un xic menys si les veus romanen”, diu Alvaro , i per això, el comiat ens feia conscients del temps que ha passat per tots. Així que és molt comprensible que allò fos molt més que un concert.
Llach estava acompanyat de grans músics i va demostrar , un cop més, que és un gran músic. Esperem tots plegats , que malgrat haver-se acomiadat dels grans recitals, ens permeti seguir gaudint de la seva música per molts anys .
Més que un concert va ésser un ritual ,deia abans, i el ritual havia d’incloure , això ho sabíem tots, retrets a la classe política. Els assistents ho sabien: els que volien xiular i els que anaven a rebre els xiulets i tothom va fer el seu paper. Em va agradar que en aquest context Lluis Llach s’acostés a fer una encaixada de mans al President Montilla . “Gràcies per venir” va dir-li en Lluis, i el President va somriure àmpliament. Malgrat la previsibilitat de tot plegat no em sembla molt normal que a un President escollit democràticament se’l xiuli així. M’ha agradat realment que Montilla , amb la seva flegma hagi afirmat , sense acritud , quan l’endemà va ésser aclamat a Can Zam que “totes dues coses formen part de la realitat del país”.
Hola Pia,
Jo en el concert d’en Llach estava situat a la fila 40. T’haig de dir que, pel que vaig veure i escoltar, la xiulada va ser en general i no només adreçada al President. Vé, sempre hi ha alguna excepció. També quan es va veure per les pantalles de la carpa a n’en Mas, la xiulada va ser escandalosa (aquí, evidentment m’hi vaig afagir jo mateix). Tot i així, l’ambient no era enrarit ni anti-ningú. Hem de tenir en compte que el concert estava organitzat, en part, per la gent de Salvem l’Empordà (inclou No a la MAT) i varen mostrar un rebuig, que no va passar dels límits “democràtics”.
Tens raó, ens acomiadavem d’una part de les nostres vides. Va ser realment molt emocionant i vaig tenir que eixugar-me els ulls vàries vegades. També em vaig cremar amb l’encenedor.
Ara, només em falta, i ho tinc pendent, un sopar amb en Lluís i un amic comú.
Realment, un concert inolvidable, per tots els aspectes. Els interns i l’entorn.
Una abraçada a tots/es els/les que hem gaudit amb aquest geni del nostre país. Un país petit. Que tinguem sort!
Jordi
Vaig néixer l’any 1978, i des de ben petit, he escoltat Llach per la influència dels pares. La gallineta, país petit, campanades a morts, la madamme, etc., etc. Hi ha una cançó que diu “tu ets ma princesa, ma cadena, ma llibertat”, que no és en excés coneguda, i en canvi figura entre les meves predileccions.
En tot cas, crec que la rebel·lia és un dels eixos de Llach. I els que no recordem la trancisió, la imaginem romàntica passada pel sedàs de la música de Llach. Això no obstant, tampoc no aconsegueixo trobar les raons d’una pitada cap al president Montilla, que té poc temps i gairebé cap error, que em permetin cercar l’explicació d’aquesta pitada. Contagi de l’ambient Llach: rebel·lia? No ho sé, però tanmateix, rebel·lia només és adequada en situacions necessàries, i no com a norma absoluta.
Per últim, les cançons o els poemes o els llibres quan es publiquen deixen de ser de l’autor per ser del lector, dels múltiples lectors. En aquest marc, país petit podria recordar-nos també a mentalitats de campanar, endogàmiques o tancades. Contra això potser sí cal ser rebel.
Hola Alfons. Estic d’acord amb el teu comentari , especialment amb la darrera part. Em sento orgullosa de pertànyer a un país que ha estat des de sempre obert al món i que vol continuar estant-ho. Aquesta és la Catalunya que m’agrada i no una pàtria excloent i tancada.
Evidentment que el nostre país ha de ser obert a la multiculturalitat. L’horitzó és aconseguir una ciutadania més “hominitzada” com diria l’entranyable Eudald Carbonell. Això inclou la socialització del coneixement. Ara bé, el nostre País és petit (en quant a dimensió territorial) i esperem que gran en quant a dimensió humana.
Que tingueu tots/totes una bona Setmana Santa.