Estimada Antònia (Article publicat pel Diari de Girona)
Gairebé cada vegada que vaig a Barcelona per l’autopista, i això és molt sovint, quan passo per sota del pont de l’AVE prop de la Roca del Vallès em recordo durant uns segons del dia que vaig acompanyar en Carmel Rosa a recollir la Creu de S. Jordi. Havia de recollir la seva i la de la seva estimada Antònia. Anàvem amb en Germinal, el seu fill, i amb el seu nét. En Carmel estava molt content, molt. Tenia una genuïna alegria pel reconeixement que anava a rebre, que , malgrat la seva sornegueria habitual, era evident. Pel camí va demostrar-nos, un cop més, que malgrat viure a Banyuls, malgrat l’edat i els darrers tropells ,estava, com sempre, al dia de la situació política catalana i tenia opinió formada. Era com sempre un home amb una ment sorprenentment jove, sempre curiós, sempre informat com correspon a algú que va exercir durant tants anys el periodisme . La potent estructura metàl·lica del pont blau avançant damunt l’autopista va esser el motiu per comprovar que estava perfectament al cas de l’evolució de les obres de l’AVE . L’homenatge ,adreçat aquesta vegada a tots dos, li havia alegrat l’ànim d’una manera evident. En els darrers anys havia acompanyat , molt satisfet, l’Antònia per rebre el reconeixement merescut per la seva tasca ( en especial quan va rebre el premi “Mestres
Paradoxes de la vida, en Carmel va morir poc després i l’Antònia, malalta d’ençà de tant temps, el va sobreviure fins ara.
M’agrada evocar avui aquest darrer record que em porta a la ment detalls que em parlen de la mena de persones que van esser en Carmel Rosa i l’Antònia Adroher. Varen viure en primera persona la República, durant
La seva història la recullen somerament aquests dies els diaris locals. Podeu llegir-la narrada en primera persona en el seu llibre (absolutament recomanable) de memòries “La llavor dels somnis” , publicat per Curbet editors.
Vaig tractar de prop en Carmel i l’Antònia al Consell municipal de la gent gran de Girona, i en especial, al Consell de redacció de la revista “El Roure” que el recordat Marià Casadevall conduïa amb tota la cura que la tasca requeria . En Carmel i l’Antònia varen participar fins que els va esser físicament impossible continuar. En les darreres reunions a les que varen venir , en acabar, els acompanyàvem parsimoniosament fins a
Supervivents de tantes coses, lluitadors de les millors causes, no van abandonar mai el somni d’un món millor per tots . No es donaven mai fàcilment per vençuts. Eren història viva del nostre país i d’Europa durant el segle XX . Per tot això els portarem sempre en el nostre record.