Estimat Pasqual Maragall
Estimat President Maragall: Com que la darrera vegada que ens varem veure em vas dir que de tant en tant visites el meu blog, et dic aquí el que ja t’he dit breument avui: Una abraçada ,molts records i fins ben aviat.
Pasqual Maragall va demostrar ahir, un cop més, però més que mai, la seva valentia, la seva independència, la seva insubornable dignitat i la seva intel.ligència política. Va demostrar moltíssimes coses més: que és per damunt de tot una persona, una bona i honesta persona, i que sap , com ha sabut sempre, afrontar amb coratge les situacions difícils de la vida , sense perdre el somriure, sense perdre la capacitat de distanciar-se, fins i tot de la pròpia malaltia. Geni i figura, espero que per molts anys . Perquè davant les temptacions d’avui d’alguns que ja l’acomiaden, em quedo amb la seva afirmació que seguirà políticament actiu, mentre la salut li ho permeti. Amb l’emocionant declaració d’ahir va quedar clara, un cop més, la seva capacitat de posar al servei de la col.lectivitat el capital polític que atresora: ara per lluitar contra una malaltia molt cruel tant pel malalt com pel seu entorn. Ell que tant ha treballat per la millora de les prestacions socials a Catalunya, va anunciar ahir que convertirà la seva pròpia malaltia en estímul per lluitar contra una enfermetat que afecta avui a més de 70.000 catalans i catalanes . La seva preocupació per millorar els nivells de qualitat de les prestacions de salut i de cobertura social per les persones dependents, va estar molt present en el programa electoral que el va portar a la presidència de la Generalitat i al llarg del temps que va ésser President, malgrat que altres debats van impedir que aquesta vocació social fos evident per la opinió pública. Seguirà doncs, treballant, com sempre, amb optimisme militant, amb “l’optimisme de la voluntat”, com deia avui avui Toni Puiverd a “La Vanguardia” , en expressió gramsciana. Espero i desitjo que l’evolució de la seva malaltia, variable, com bé és sabut, sigui el més lenta i benigna possible i que per molts anys puguem gaudir encara de la seva lúcida aportació intel.lectual . (a la foto en una visita a l’Hospital Trueta de Girona)
Pia, per descomptat que també em solidaritzo amb el president Maragall. Però no amaguem que ha abandonat la militància del PSC i que ha revelat que José Montilla és partidari de José Bono. Això, al meu entendre, també mereix una reflexió als qui som socialistes, especialment sobre la direcció que tenim i la línia desdibuixada que portem. Tu en saps alguna cosa del Partit Català d’Europa?
Pere
Jo crec que ens hem de mirar les coses un xic més de lluny i penso que , com deia avui l’editorial de La Vanguardia (que publicava els millors articles per mi sobre el tema, el de Xavier Rubert de ventós i el de Toni Puigverd), potser el seu sacrifici polític de renúncia a la reelecció en el 2007, sigui el precedent del triomf de les seves tesis: una Espanya més flexible i una vida dels partits més moderna. “Al tiempo”, diuen. “Si non é vero é ben trobato” Almenys, jo prefereixo mirar-m’ho així, si més no. Hem de donar temps al temps. Espero que ell ho pugui veure lúcidament. Sobre el partit que comentes, no el conec. Conec el “Partito democràtico” italià i els incipients intents de fer un “Partit demòcrata europeu” que tenen el suport del President Maragall.
Pia
Pia, saps prou bé que sempre he estat una gran admiradora del President Maragall i, ara en aquests moments, no sé com expressar la meva tristessa per la seva malaltia però espero que, com molt be tu dius, podem gaudir del seu GENI I FIGURA per molts anys
Hola Pilar. Esperem que sigui així, com tu també dius. Una abraçada.
Pia, ho sento no et conec. Buscan el president he trobat el teu bloc. No m’allargo en comentaris parquè com diu Rafael Nadal en l’editorial del diomenge del Periódico (…vam descobrir que tots tenim Alzheimer)
M’atreveixo a preguntar-te. Com podrem saber la gent del carrer que és farà o ja s’està fent sobre el tema?
Gràcies, consultarè el teu bloc.
Maria-Lluïsa
EL OPORTUNO ALZHEIMER DE PASCUAL MARAGALL.
Rafael del Barco Carreras
¡Claro!. Así se disculpa la apostasía, la deserción. Y lo dice ante las cámaras horas después del impacto de ROMPER EL CARNÉ. Corría el rumor desde hace meses, dicen la televisión y los políticos. Yo lo ignoraba, no pertenezco a los ENTERADOS, a quienes manejando conceptos le declaran a uno LOCO O CUERDO según convenga. Para el PARTIDO, metido en varias roturas de carné, un alivio que su máximo dirigente en Cataluña no “esté del todo bien”. Y él, en persona, lo suelta ante las cámaras con esa sonrisa de siempre, esas hendiduras en la cara que a su hermano Ernesto se la convierten en adusta, sin atractivo, y a él en agradable y simpático, ELEGIBLE.
Ya me perdonarán si en mi vulgar entender la vida, de hombre raso y arrasado, de la calle, acostumbrado y endurecido por la MENTIRA DE LOS PODEROSOS, NO CREA EN ESE ALZHEIMER. No pueden, SU CLAN, el Partido, o como se quieran definir esas oficinas de COLOCACIÓN, fábrica de GENIOS o denostados, según intereses, decirme ahora que TIENE ALZHEIMER, disculpándole sus errores, y hasta, como dice Alberto de Calle 1440, homenajeándole.
Si para mentir, creando mi culpabilidad hace veintisiete años, afianzando las finanzas del Partido, capitalizado con el dinero del BANCO GARRIGA NOGUÉS, manejado por el franquista JAVIER DE LA ROSA (atrapado en su desmesurada ambición), y hasta colocándose él, su amigo SERRA, y los suyos, a la cabeza de la POLÍTICA NACIONAL con lo de sus CIEN AÑOS DE HONRADEZ, estaba cuerdo, ahora en que se tiran los trastos a la cabeza, cuando se pueden descubrir muchos flecos de la GRAN CORRUPCIÓN, no pueden montar una campaña atribuyendo a unas neuronas de más o de menos esa ROTURA DE CARNÉ, o los errores y horrores acumulados. En una palabra, DESACREDITARLE, como tan bien consiguieron merecidamente con su financiero De la Rosa, y tantos otros. Y lo siento por lo que de verdad pueda tener, pero sin callarme que las neuronas se afectan por infinidad de conocidas y desconocidas causas, y grandes o nefastos políticos las tenían alteradas desde antes del éxito de sus CARRERAS, sin olvidar que los ídolos o líderes unas veces se hacen por si mismos y otras los fabrican.
Un mafioso italiano, de los de verdad, buen compañero de cárcel, me decía que si a él o los suyos en ITALIA les hubieran hecho algo así, no viviría nadie. Yo, no solo no contemplé convertirme en un asesino vengador, sino que los QUERÍA VIVOS Y CUERDOS, para que de sus peleas surgiera la verdad, como sucedió entre Piqué Vidal y Pascual Estevill. MI PÍRRICA VENGANZA, en mínima parte, muy mínima, lograda, pues aun los hay EN LIBERTAD, MUY RICOS, PODEROSOS y GOZANDO DE SIMULADA HONORABILIDAD.
Ver, http://www.lagrancorrupcion.com
Hola Pia, comparteixo plenament les teves paraules respecte el que representa la cruel malaltia que pateix en Pascual Maragall i respecte a la seva actitud valenta. El dissabte em vaig commoure profundament i més quan per circunstàncies he hagut de viure, millor dit patit, el que representa aquesta terrible malaltia al llarg de quinze anys en la persona molt estimada per mi, la meva mare. Les persons que podeu estar a prop d’en Maragall, demostreu-li el vostre recolzament i carinyo. Crec que és la millor gratitut que li podeu donar.
Benvolguda Puri , gràcies pel teu comentari. Fins ben aviat.
Rafael, no estic d’acord amb res del que dius, però com que publico tots els comentaris signats, aqui queda.
Pia, hay que ser tolerantes y respetar todas las opiniones que no comparto para nada con el Sr. Rafel que firma el comentario anterior. Pascual Maragall como todos los politicos tiene sus casas buenas y sus cosas no malas si no, no tan buenas. Pero el momento glorioso de las olimpiadas para Barcelona eso no se lo quitara nadie, que permanecera para todos en el recuerdo y esperemos sobre todo este en el recuerdo para el, que es quien en definitiva padecera a largo tplazo esta cruel enfermedad.
para vosotros los compañeros de su partido, tambien tiene que ser duro pensar en el futuro de Pascual cuando habeis trabajado codo a codo con el, y llege el momento que pregunte ¿ i tu quien eres?…
No se si has visto esta pelicula que han puesto recientemente en el cine, pero que pelicula mas realista.
Hola Roser
Tens raó en tot com sempre
Una abraçada
Sra. Queralt
Segur que tindrà informació a través de a premsa o de la web del Departament de salut. També a la web de l’Hospital de S. pau , pel que fa a la recerca des d’aquest hospital. Segur que en sentirem a parlar molt. la voluntat del President Maragall al fer pública la seva malaltia és també la de propiciar la sensibilització de la opinió pública.
Des de Sant Celoni, el nostre recolçament pel nostre company Pasqual, amb la confiança que el seu exemple servirà per millorar les perspectives d’aquesta malaltia que, encara, no té un tractament del tot eficaç. És de les malalties que, en el futur més immediat, més avançarem en el seu coneixement i per tant, en la seva detecció i tractament.
Gràcies pel teu bloc, Pia.
Fins aviat.
Jordi Arenas
No se com expressar-m’he, pero ho sento molt.Ho sento per ell i sobretot per la seva esposa i filles i nets. Una abrassada i un petó
Avui per casualitat m’he trobat aquest blog i l’aprofito per donar les gràcies a Pasqual Maragall per la seva valentia i coratge ,tant en l’aspecte polític com en el personal.
Sí Pasqual admiro el teu coratge i generositat,quan vas declarar públicament que paties l’Alzheimer sense tu saber-ho ens vas eixoplugar a tots els que tenim familiars que pateixen la malaltia i que nosaltres la patim amb ells.
La mare ja no és la mare és l’espectre del que era,ja fa 12 anys que pateix la malatia.De bon primer gairebé ens menyspreaven i ens sentíem dir que sols la patien els incults i els que no feien treballar prou l’intel.lecte i … a més de tenir la pena ens sentiem rebutjats,com si ens ho haguéssim buscat,fent-nos sentir culpables de no haver exercitat prou la nostra ment i de no haver estat prou desperts i amatents per ajudar a exercitar la dels que ens envolten.
Per què és tan arrelat el sentiment de culpabilitat? Per què a hores d’ara també els políticsens culpabilitzen de tot?(manca d’aigua,contaminació,…)
Sempre havia cregut que crear el sentiment de culpabilitat per dominar era patrimoni de l’Església però veig que els polítics fan el mateix,però això ja són “figues d’un altre paner” …!!!!!
Per sort tu Pasqual Maragall no pertanys als polítics d’aquesta mena!