Les Fires s’han acabat i ens han deixat com cada any un pòsit de nostàlgia. Unes altres Fires acabades , són senyal del temps que avança implacable. Les Fires són sempre diferents i sempre iguals, i en la repetició resideix una part del seu encant. Cosmopolites i provincianes alhora, s’han de renovar sense perdre l’essència de la tradició. I un cop més ha estat així: unes bones Fires, amb bon temps i una molt bona programació. A la Fira comercial hi havia tothom que hi ha d’ésser, a les fires hi havia totes les atraccions que la mainada espera trobar. I a les barraques igual. A les parades de castanyes hi havia l’Helena, una de les grans matriarques de Font de la Pólvora a qui veig ara d’octubre en octubre. Ja té 40 néts, m’explica ( tantes Girones en una mateixa ciutat…) Hi havia “el figuras”, de cada any,… Els actes oficials han estat els de sempre, i també les exposicions, els concerts, el teatre…

No puc recollir tot el que m’ha agradat de les Fires, m’hi passaria tot el vespre, així que trio ressenyar breument el concert magnífic que va fer Paolo Conte a l’auditori. Va esser essència de Conte . La banda que l’acompanyava estava formada per músics excel.lents . Ens va oferir una selecció d’algunes de les seves composicions més conegudes, amb uns arranjaments renovats i unes orquestracions rigorosament acústiques. La veu de Paolo Conte ha guanyat color , densitat i plenitud amb els anys i a la meravella de les seves lletres, de les seves metàfores i imatges (com la que he triat per titular aquesta nota) , va afegir unes grans interpretacions, musicalment molt intenses. Per mi va ésser un concert memorable, que a més varem poder gaudir gairebé des de dins de l’escenari, a primera fila.