Avui el “Diari de Girona” m’ha publicat aquest article, sobre el treball municipal a Font de la Pólvora:

Aportacions al debat obert per Pere Montalbán Ruiz

Aquest any, tal i com diversos organismes internacionals com el Worldwatch Institute s’han ocupat de recordar-nos, més de la meitat de la humanitat ha passat ja a viure en zones urbanes. Si el segle passat va ser el segle de la urbanització, l’actual és el segle de les ciutats. És en les ciutats on s’entaulen les batalles per la qualitat de vida, i els seus resultats tindran efectes decisius per l’entorn del planeta i les relacions humanes. Les millores en les maneres de gestionar, construir i viure les ciutats poden fer inclinar la balança , avui més que mai, cap a un futur més sa i pacífic per la humanitat. És en les ciutats, també, on s’expressen amb major dramatisme, per la proximitat en que es produeixen, els contrastos socials i la complexitat de la nostra societat. És també en les ciutats on l’actuació pública per la millora de la cohesió social i la lluita contra l’exclusió troben els majors reptes i sovint on produeixen les vies de millora més ambicioses i compromeses.

“Pensar globalment per actuar localment”, dit a la manera de Borja i Castells, és una màxima a tenir en compte per enfrontar-se a la complexitat social del món urbà si es vol avançar amb garanties. Em va venir al cap aquest concepte en llegir l’article de Pere Montalban “Recuperació de Font de la Pólvora per la ciutat”. M’agradaria contribuir al debat que ell obria amb el seu escrit. Ho faig des del coneixement directe que em dona el treball com a regidora de serveis socials de l’Ajuntament de Girona durant 8 anys i, en part, també, pel temps dedicat a la Delegació de Govern . Em sembla que l’anàlisi d’una realitat social complexa com la d’aquell sector, cal fer-la des de la proximitat, si, però també, des de la reflexió i l’anàlisi més desapassionat, si volem actuar amb eficàcia.

Pere Montalban parla en el seu escrit, entre altres coses, de una presumpta aliança dels responsables del deteriorament del barri amb els governants del consistori i de “la manca de resultats positius, si es que es pretenien” (sic) de les inversions fetes al barri. Anuncia, però que “ara ha arribat l’hora de les politiques socials de veritat”, que consisteixen, sembla ser “que algú entrés en territori prohibit i posés ordre dins del desordre”. No me’n puc estar de opinar sobre algunes d’aquestes afirmacions.

Fa ja uns quants anys que es varen endegar accions diverses per la millora de la seguretat en el barri, d’aquí l’establiment de les patrulles mixtes entre la Policia municipal i els Mossos d’esquadra, o algunes de les operacions especials de lluita contra el tràfic de drogues (que ell esmenta com un dels problemes del barri), només per esmentar dos exemples.

Fa anys també, però, que és obvi per tots els implicats i implicades que aquest és un element necessari però no suficient per millorar la qualitat de vida al barri i per això les accions a diversos nivells han estat moltes i molt diverses. El sector Est ha estat un laboratori d’idees en la lluita contra l’exclusió social a Girona. Les accions que s’hi han endegat han estat inspiració per altres realitats a Catalunya i més enllà.

No es tracta, no hi ha espai en un article com aquest, de detallar totes aquestes actuacions, però si de comentar que s’han adreçat a diferents àmbits: La millora de l’espai físic del barri inclosos els habitatges, la millora de les condicions d’ocupabilitat dels seus habitants (l’àmbit laboral ha ocupat una part molt important de la tasca social), la millora de les seves condicions de vida (salut, entorn familiar), donant prioritat, per damunt de tot, al treball educatiu amb els infants dels barri, per intentar trencar el cercle de reproducció de l’exclusió social . Invertir en infància va esser des de l’inici una de les línees fortes del treball dels diferents governs socialistes que abordaren el repte amb la voluntat de mirar al mig i llarg termini i no només a la curta distància .

Això s’ha acompanyat de la millora dotacional del sector que associada a les operacions de millora estructural dels habitatges (que van incloure l’enderroc de dos blocs per produir un efecte d’esponjament), han comportat la construcció d’equipaments com el Centre cívic, el Pavelló d’esports o el CAP i l’endegament de serveis com els centres oberts infantil i juvenil o el serveis especialitzat d’atenció a famílies (un centre pilot, pensat expressament per les necessitats del barri). Cal dir, a més, que molts d’aquests esforços ja es portaven a terme, en gran part, en un moment en què les transferències de la Generalitat als ens locals per aquest tipus de conceptes eren molt inferiors a les actuals.

Aquesta és la pauta dels esforços esmerçats, que s’adrecen a donar la possibilitat als seus veïns i veïnes d’ accedir als beneficis socials de que la nostra societat s’ha dotat i que milloren la igualtat d’oportunitats de tothom.

No sé (ell no ho aclareix) quines són les “polítiques socials de veritat” a les que es refereix Pere Montalban, el que si sé és que si aquestes no impliquen una acció multidimensional i integral, la participació de la població afectada, i un bon equilibri entre les accions de control dels factors de risc i les d’estímul dels millors aspectes de la comunitat, del barri, difícilment poden tenir èxit.

Per respecte, en primer lloc als veïns de tota mena i condició del sector Est, als professionals de diversos àmbits: social, educatiu, sanitari, policial, d’habitatge, de gestió de residus,… i a la veritat, em sembla que cal esser més rigorós i més considerat amb la feina feta.

L’actuació policial és un element important d’aquesta actuació i així ho hem defensat sempre. Li dic des del coneixement directe que en tinc: un element molt important, necessari, però no suficient.

La crítica és sempre legítima i fins i tot necessària i saludable; el que no és admissible és la crítica destructiva, que no aporta res i que fa planar l’ombra del dubte sobre l’actuació d’un alcalde i uns equips de govern que varen fer del Sector Est una de les prioritats de la seva actuació conscients que integrar els barris a la ciutat és bo pels barris i és bo també pel centre i el conjunt.

No hi ha receptes màgiques. Fer lectures simplistes de la realitat ens pot ajudar a sentir-nos temporalment tranquils, però no canvia la naturalesa complexa de les coses, que tossudament reapareix. Les solucions simples no milloren les realitats complexes. Tant de bo fos així , però no ho és. La persistència de les dificultats, la reproducció intergeneracional de l’exclusió social necessiten una lectura global del fenomen, una actuació multidimensional, treball coordinat, determinació i constància en l’aplicació de mesures i també, per descomptat, humilitat i paciència per part dels seus responsables. Els governs socialistes que vostè tan critica han procurat treballar així al llarg dels darrers 25 anys sota la direcció de Joaquim Nadal primer i d’Anna Pagans després . Li dic humilment però també clarament.

Pia Bosch i Codolà

Diputada socialista al Parlament de Catalunya

Ex-regidora de serveis socials de l’Ajuntament de Girona

Ex-delegada de la Generalitat a Girona

www.piabosch.cat