Us reprodueixo tot seguit la meva intervenció ahir a la trobada de Vilopriu:

No sé a vosaltres però a mi em venen basques quan veig les notícies a la premsa referides a algunes de les conseqüències que han tingut les mesures preses aquest mes d’agost amb els usuaris del PIRMI per part del govern de la Generalitat. És abans que res, moralment repugnant.

Diu l’historiador Tony Judt en el seu darrer llibre “El món no se’n surt”  “Estem assistint, en els darrers anys, a creixements salvatge de la desigualtat interior en els nostres països , a la humiliació sistemàtica dels més dèbils, als abusos de poders no democràtics –començant pel poder econòmic- enfront als quals l’Estat és impotent, sense que això causi cap indignació ni revolta. La reducció de l’existència humana a la vida econòmica s’ha convertit en quelcom natural. Una naturalitat que sorgeix del món construït en els anys 80 , sense alternativa, fundat en l’admiració acrítica pels mercats sense restriccions, el menyspreu del sector públic i la il.lusió falsa del creixement infinit.”

Es tracta d’una descripció més que exacta del que vivim ara mateix aquí a casa nostra.  L’espectacle esperpèntic del canvi de criteri i de forma de pagament dels ajuts de subsistència a Catalunya aquest mes, per combatre el presumpte frau comès per part d’usuaris del PIRMI, és un exemple palpable. Una forma ben palpable de “humiliació sistemàtica dels més dèbils”. La tríada inseguretat, por i desconfiança és la base d’un sistema de dominació que troba en la indiferència la clau del seu èxit. La indiferència, el partit del sofà, … ens deia l’any passat aquí mateix Paul Nyrup Rasmussen

Com pot ser que no hi hagi més indignació ?. A Catalunya en part gràcies a la creació sistemàtica d’enemics.  En el seu llibre “Construir l’enemic”, Umberto Eco diu:  “Per tenir el poble fermat, frenat, cal tenir sempre enemics. Si no es tenen, cal inventar-los i dissenyar-los de forma que suscitin por i repugnància”.

A Catalunya la factoria de creació d’enemics va a tot drap: Madrid, els immigrants pobres, el tripartit. I a fe que funciona, amb tot l’exercit mediàtic que està avui posat al servei d’aquest objectiu: Cal crear enemics per evitar que ens adonem de cap a qui s’estan tranferint rendes ara mateix, de com el Govern treballa en un sentit que incrementa clarament les diferència entre els rics i els pobres, com recula en mesures redistributives, encara que això aturi el creixement general del país.

Voleu un exemple també ben recent?  Quico Homs deia aquesta setmana: “No cal recuperar l’impost de patrimoni per les grans fortunes, el que cal es acabar amb l’espoli fiscal de Catalunya per part de l’Estat”. Es continuu , cada dia, cada moment. És el “frame” en el que estem i al que poc a poc es va acomodant tota la societat catalana.

I bé, Què hem de fer? Com treballem per aconseguir la confiança de la gent per generar una alternativa? És possible una alternativa? Quina alternativa? El moment és extrordinàriament difícil, i pot ser-ho per molt temps. Cal que actuem amb gran intel.ligència i amb excel.lent organització.

Tot el que fem els propers mesos ha d’estar enfocat a aquest objectiu, el primer, l’únic, : generar una proposta alternativa capaç d’engrescar una part majoritària de  la nostra societat, i organitzar-nos de forma eficaç per assolir les condicions per aplicar-la.

Aquest és el tema , i tots els altres han d’estar al servei d’aquest. Tots els canvis de la nostra organització, tota la nostra habilitat, tota la nostra capacitat de forjar aliances amb els moviments socials, amb altres forces polítiques, han d’estar al servei d’això. I nosaltres, com deia Lula, no ens podem equivocar, no podem cometre errors, no ens ho podem permetre, perquè no som els que tenim els mitjans ni de producció ni de comunicació.

Qualsevol cosa que fem que no estigui inspirada per aquest objectiu, sinó per interessos personals, de petit grup, per les nostres mesquineses, les que tots tenim,… seria , avui més que mai, una traïció imperdonable. Una traïció als que ens han precedit , i una traïció als que venen tot darrere.

La nostra vocació és de govern. No hem volgut ser mai una força minoritària que influeixi, des de l’oposició, en alguns temes concrets. A Catalunya l’alternativa als governs de dreta que alimentant la crispació i l’enfrontament, treballen per afavorir els més benestants i perjudicar a la classe mitja i als més vulnerables, només es pot generar al voltant nostre. Això és així i no hem d’oblidar-ho ni un segon.

És avui especialment important adonar-nos que formem part d’una llarga cadena que ve de lluny i ha de seguir anant lluny, i és al servei d’aquesta que hem de treballar. Hem de parlar clar , fort i senzill contra la injustícia, la desigualtat, la deslleialtat i la immoralitat . “La socialdemocràcia no és el futur ideal, ni tan sols el passat ideal , però entre les opcions disponibles avui, és la millor que tenim a mà”, diu Tony Judt en el seu llibre, que la majoria ja deveu haver llegit.

Molts i moltes hi han deixat la pell per defensar-la i perquè haguem pogut gaudir tots plegats d’unes millores evidents de la qualitat de vida de tota la població. I això cal defensar-ho i honorar-ho. En aquest moment està en perill aquest patrimoni col.lectiu i fins i tot la pròpia idea de la democràcia com el millor dels sistemes polítics existents. Ja es pot llegir entre línees a la premsa internacional, i estic segura que veurem avançar cada cop més les idees antidemocràtiques . El pitjor adversari , ho deia Rasmussen fa un any, és el sofà-party, perquè la democràcia no podrà sobreviure a la indiferència de la majoria, i encara menys als embats de l’ antipolítica

Per sort, malgrat tot, hi ha una realitat tossuda: Encara avui el millor lloc del món per viure, el més segur per qualsevol esser humà de qualsevol edat, sexe o condició social, en qualsevol circumstància,  és un país democràtic , amb un estat que garanteixi l’exercici dels drets bàsic, amb un sistema sanitari, educatiu i de pensions eficaç, i que lluita contra les desigualtats amb polítiques redistributives, consensuades a partir de grans pactes socials. Nosaltres representem aquí a Catalunya les idees que han fet possibles aquests entorns.

Representem idees molt potents, que han generat molt benestar a moltes persones. Hem recollit un llegat molt valuós. Amb fidelitat a aquest llegat hem de fer canvis, hem d’innovar, per tenir una organització més oberta, democràtica, influent i eficaç al servei d’aquestes idees, i en benefici de tota la societat.  La nostra obligació moral , la que tenim amb els nostre fills i la que tenim amb els nostres pares, la que tenim amb tots i totes els que han vingut a aquesta trobada abans, i que avui no són entre nosaltres, és conservar-lo i fer-lo crèixer. Els personifico en la Marta Mata, en la seva fe en l’esser humà representada per la seva fe en les criatures. Ella venia a Vilopriu molt contenta i recordo molt la seva darrera intervenció aquí, aconsellant Pasqual Maragall a treure el màxim profit col.lectiu de la seva Presidència, fent servir la metàfora del “ gat amb botes”. Amb ella i amb tots els que com ella ens han inspirat tant , tenim un deute i hem d’estar a l’alçada. Estic segura que si som fidels al seu llegat serem capaços de fer-ho bé.