El darrer cap de setmana s’ha celebrat a Barcelona el II Congrés de dones de Barcelona. Divendres al matí algunes de les convidades varen ser rebudes al Parlament pel President i diputats i diputades de la Comissió de drets de les dones. Hi vaig anar, i després, al migdia, vaig poder assistir, també, sempre amb la meva estimada companya Mila Arcarons,   a la signatura, per part de Jordi Hereu, l’alcalde de Barcelona, de la Carta de igualtat d’oportunitats en la vida local, promoguda l’any 2006 per el Comitè de les ciutats i les regions d’Europa, CCRE .

A la tarda la inauguració del Congrés va comptar amb parlaments de les regidores de Barcelona Elsa Blasco i Gemma Mumbrú,  i amb una conferència magistral de la catedràtica Amelia Valcarcel:  “Les dones com a subjecte de transformació social”. Admiro molt els escrits d’aquesta gran dona, però, en directe, la seva capacitat de comunicar idees que emocionen, és incommensurable. Als centenars de dones que omplíem la sala de centre de convencions ens va fer saltar les llàgrimes, tant que ella mateixa es va emocionar de sentir l’emoció col.lectiva. Quin moment!. Quina conferència!. Quan la gent critica les classes magistrals, és perquè no ha tingut la sort d’anar mai a cap. Immensa Amelia Valcarcel, no et cansis mai!. Prega per nosaltres, des del Consell d’Estat , des de l’acadèmia, des de la llibertat,…. i segueix inspirant-nos.

En un ràpid repàs històric que començava a la Grècia clàssica, ens va recordar que mai les dones han estat lliures i que només fa 300 anys que, amb la Il.lustració,  comença el gran debat sobre la igualtat. Ens va recordar que les dones hem estat excloses de tot, fins fa molt poc, també de la possibilitat d’acumular mèrit, de la meritocràcia. Ens va recordar que els hi devem tot a les feministes que van lluitar per un mon que no varen veure, deixant-hi, algunes, la pell. I que la revolució feminista, sense bombes, ni morts, ni desterrats,  ha estat la revolució que més ha fet per la millora de les condicions de vida dels éssers humans, de tots: Per exemple, una gran feminista Eleanor Roosevelt, va ésser imprescindible per l’aprovació de la “Declaració universal del drets humans”. Ens va recordar tota la feina que tenim encara per fer, perquè avui encara, a molts llocs de la terra, néixer dona és néixer amb un destí marcat i és un destí infernal. “Cada cop que una dona guanya un àtom de llibertat, fa avançar el mon”, …En fi no hi ha paraules per reproduir el feeling.

Un altre dels moments intensos de la tarda va ser l’entrega que va fer Victòria Sau de la “Declaració Universal del Reconeixement, Perdó i Abolició del Patriarcat” a la directora d’UNIFEM (Fons de Desenvolupament de les Nacions Unides per a la Dona) per a la regió Llatinoamericana i Carib, Gladys Acosta, que va fer també una intervenció excel.lent. A més, es va comprometre a  portar aquesta petició, promoguda per Barcelona, a l’Assemblea General de Nacions Unides. Una iniciativa que Victòria Sau va qualificar de necessària perquè “la llista de greuges a les dones des de que existeixen els patriarcats es tan llarga que no la podem enumerar“.