El passat dia 4, el setmanari empordanès “Hora nova” em va publicar aquest article:

INICI DE CURS EMPORDANÈS

Hi ha qui diu que l’estiu ha estat millor del que molts esperaven. Les terres gironines, les empordaneses en particular, han estat, sembla, un any més, el lloc de descans escollit per molts forasters vinguts d’arreu i, especialment, per molts catalans, per passar-hi un estiu que ha estat calorós i propici al repòs vora el mar i a la muntanya. Els Festivals i els actes culturals han tornat a oferir grans vespres i nits molt especials, i tot plegat sembla haver transcorregut amb prou vivacitat i alhora harmonia, i lluny del desastre que alguns havien anunciat. Això diuen, almenys, molts comentaris oficiosos, mentre esperem les xifres oficials que ens donin la “foto finish” a final de temporada.

L’estiu, però, s’acaba, i ja fa uns quants anys que, els darrers dies d’agost, els socialistes catalans celebrem el final de les vacances polítiques a l’Empordà. Ho fem a Vilopriu, a casa del senador Lluís Maria de Puig, amb la presència de molts amics i amigues gironins, catalans, a més de amb força membres del Govern, i amb el President de la Generalitat al capdavant. No hi falta mai Raimon Obiols i un grup del pinyol del PSC que s’agrupa al voltant de “Nou Cicle”. La trobada de Vilopriu té altres virtuts, a més de la d’esser un espai de trobada amistosa, i, hores d’ara, ja una tradició. A Vilopriu es comença a entreveure el color polític de la tardor. Almenys un dels colors dominants dels propers mesos. I, com ens va dir Raimon Obiols, no es tracta d’un color pur: no és blanc, però està molt lluny del negre que ens pinten els profetes del desastre que tant crèdit tenen en alguns entorns a casa nostra. Obiols, acompanyat de Maria Badia, juntament amb Jaume Bartomeu, flamant cap socialdemòcrata del Govern d’Andorra, i el Conseller Antoni Castells, el gran protagonista de la negociació del finançament autonòmic, varen acompanyar en els parlaments al President Montilla. Impossible reiterar tot el que allà s’hi va dir, però em sembla que us pot interessar sentir una mica la música de les intervencions, totes elles sucoses.

Obiols va fer una crida a superar la lectura catastrofista de la nostra situació, que, ens deia, genera llunyania en la gent, que veu escèptica l’espectacle mediàtic d’una classe dirigent dividida, i va reclamar de nou la unitat del catalanisme. Ell defensa la unió al voltant d’uns objectius indefugibles, d’una “causa comuna” : la millora de la cohesió social i la modernització econòmica i social de Catalunya per sortir de la crisis. “Catalunya dividida no pot guanyar”, ens va dir, citant Lluís Nicolau d’Olwer. Les seves reflexions sobre el futur del socialisme i de l’esquerra a Europa van esser també de gran interès seguint aquesta línea propositiva i constructiva. Maria Badia, la nostra cap de llista en les darreres eleccions europees ens va parlar també del futur d’Europa, per descomptat. També Jaume Bartomeu ens va explicar, entre altres coses, com, des de la seva responsabilitat com a socialista al capdavant del govern andorrà s’ha proposat demostrar que existeix una nova forma de fer empresa i de fer banca, seguint els estàndards internacionals que marca la OCDE, tot enfortint el sector financer donant-li més seguretat i estabilitat. Va parlar-nos de la seva col·laboració amb els socialdemòcrates de Luxemburg i amb els socialistes suïssos, a més de amb el nostre país, amb França i la UE. El Conseller Castells, en un gran discurs, abrandat, va parlar-nos de les fites assolides, i del que hem après els darrers mesos. Va parlar de la crisi econòmica internacional i de la seva sortida, i de com avui ja ningú dubta que “no hi ha mercat sense Estat”, o que sense sector públic , sense regles del joc i institucions que les facin complir, no hi ha solució a la crisi ni futur per l’economia. I va parlar també dels reptes per Catalunya en els propers mesos amb ànim combatiu i decidit.

Qui, però lògicament, va parlar més abastament d’aquests reptes va esser el President Montilla en un discurs excel·lent que es va poder llegir, en part, a la premsa diària. Va iniciar llistant els objectius assolits: Hem demostrat que l’alternança política és positiva per Catalunya i no una excepció temporal. Hem proposat, aconseguit i defensat una millora substantiva del nostre autogovern aprovant un Estatut que és l’eina d’autogovern més ambiciosa que hem tingut en 300 anys. I hem definit i aplicat polítiques orientades a garantir el progrés econòmic i social, el benestar col·lectiu, la cohesió social i la nostra identitat cultural. I a aquests objectius s’ha afegit la necessitat d’ actuar amb tota la determinació que cal, per superar la crisi econòmica.

Va fer després una relació de les lliçons apreses en la llarga negociació del nou sistema de finançament, que ens han de servir, va dir, a l’hora d’afrontar, en el seu moment, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut: tenir l’objectiu ben definit, amb les línies infranquejables ben traçades; sumar el màxim de forces polítiques i socials per enfortir les nostres posicions; negociar amb tenacitat, amb rigor i amb paciència i sense concessions de cara a la galeria; persistir en la recerca d’aliats a Espanya conscients que el progrés de l’autogovern de Catalunya va lligat a la transformació federal de l’Estat espanyol que nosaltres defensem; i relacionar la millora de l’autogovern amb la millora de les condicions de vida de les persones i de les famílies del nostre país.

El que em va agradar més, però, són les línees prioritàries del futur que va apuntar. No hi ha bon vent per qui no sap on va, diuen, i és ben cert. Sense uns objectius clars i ben formulats, no es pot articular una acció complexa com és governar. Varen esser aquestes: 1. Assegurar les bases de la nostra prosperitat col·lectiva en un entorn cada cop més competitiu. 2. Convertir el creixement econòmic en progrés i en desenvolupament humà, perfeccionant el nostre sistema d’integració social. 3. Formular un ideal de ciutadania catalana atractiu, inclusiu i obert, que ens garanteixi seguir sent un sol poble. 4. Renovar del nostre imaginari cultural, assumint la diversitat de la societat, per construir una síntesi integradora, capaç de donar sentit a l’ideal de ciutadania al que abans feia referència. I això cal fer-ho, va dir, amb l’impuls decidit d’ una societat civil que arrisqui i lideri, i que gosi actuar sense esperar la indicació, l’empenta o l’ajuda de l’administració pública, i sumant tots els nostres actius, superant les limitacions que nosaltres mateixos ens imposem, quan cedim a les temptacions del partidisme, del sectarisme o de l’interès particular, i allunyant el país de l’estat d’agitació permanent, i de la inquietud i el tremendisme.

De fons hi havia la reivindicació clara que la política ha de servir per solucionar els problemes reals de la gent i del país. I l’afirmació, feta amb convicció i orgull, de la confiança en les possibilitats de la Catalunya de tots. Bona música per un inici de curs en un entorn immillorable.