Vaig anar a prendre un cafè amb l’Eduard Batlle. El conec d’ençà que els nostres fills coincidiren a l’escola-bressol i l’aprecio. És un periodista diferent. Té un estil molt personal. Em va convidar una vegada , fa més de quatre anys, a parlar en una tertúlia que organitza amb uns companys de molt diversa procedència i en tinc molt bon record. Vol parlar de blogs i li agraeixo que m’hagi convidat a ésser la primera. Parlem un xic de tot . Tinc de nou la sensació que és un periodista diferent i , a més, gens sexista. Li comento , estem en uns dies marcats encara per la data del 8 de març, la meva preocupació pel predomini masculí en la premsa gironina: els diaris no busquen dones per fer articles d’opinió , no hi ha signatures femenines i no hi ha dones en els llocs de presa de decisió d’aquests mitjans i això es nota en les líníes editorials i , a més, , amb el pas dels anys , no ha millorat en absolut. Li comento també les meves prevencions en relació a aquest tema a la xarxa: emparats a l’anonimat els comentaris sexistes hi són molt presents. La barreja de masclisme i covardia que això suposa em deixa sempre perplexa. Només cal veure com es parla de les dones amb poder, a la xarxa: Segolène Royal, la nostra vicepresidenta Fernandez de la Vega,… Jo també , a nivell ben modest i provincià tinc la meva petita quota: em diuen “colometa”, que és un apelatiu (una injuria, diria un italià) que no recorda gens la meva forma de fer, només per menytenir, per menysprear . Són anònims que , sense cap argumentació, sense cap criteri de cap mena es dediquen a injuriar i calumniar les dones amb projecció pública , des de un punt de vista només masclista. Ell li treu importància.

Com per demostrar que alguna part de raó tinc li fan comentaris al seu blog que reblen el clau del que jo li havia dit. En fi … “ladran , luego cabalgamos”.

El seu post sobre la trobada és molt carinyós i personal i li agraeixo . I ,a més, varem passar una estona ben divertida. En tot cas , la xarxa té mil possibilitats i queda clar també en aquest episodi que n’hi ha de bones i de dolentes. Per descomptat , tant ell com jo , ens quedem amb les bones.