La setmana passada vaig compartir amb un petit grup d’escollits , entre els que hi havia alguns dels rectors de les principals Universitats catalanes, un gran plaer : assistir a una classe magistral de Joan Manuel del Pozo. Va ésser al CosmoCaixa, a Barcelona, en el marc del cicle de conferències que han organitzat conjuntament l’Associació catalana d’Universitats públiques (ACUP) i la Fundació “La Caixa” , i que han titulat “Ciència i ciutadania” . El cicle té l’objectiu de divulgar la recerca científica que fan el professorat i el personal investigador de les universitats catalanes, comunicar els avenços tecnològics i la cultura en general.

Quan tinc ocasió d’escoltar l’amic Joan Manuel del Pozo penso que els que clamen contra les classes magistrals , molt probablement no han tingut ocasió de sentir les seves lliçons. S’hi té el mateix plaer que llegint un bon text literari  o mirant una bona pel.lícula, i això no és poca cosa. La conferència es titulava “Investigació humanística i canvi social. Bases antigues del pensament contemporani”. El programa resumia així el tema : “La recerca humanística és el camí d’accés tant al coneixement de les idees que la humanitat genera a través del temps històric sobre si mateixa com a la sensibilitat estètica amb què percebem el món i als ideals socials que elaborem per a definir i impulsar el progrés col·lectiu. Per això és possible relacionar humanisme i canvi social, més enllà d’una noció reduccionista i elitista del sentit tradicional de l’humanisme. Amb una mirada a les bases antigues del pensament contemporani, facilitada per la gran varietat de la recerca humanística, es pot entendre el vincle profund entre humanisme i canvi social.” Evidentment els que coneixeu Joan Manuel del Pozo us podeu imaginar el magistral discurs  que  va construïr al voltant d’aquesta idea, tot plegat amanit amb cites i algunes imatges suggeridores.  Us en faig un petit tast :  La importància del “territori necessari i intangible dels símbols” i de les “paraules que pesen menys que una papallona, però que poden canviar el món”. Citant Mario Quintana  “els fets són un aspecte secundari de la realitat”. “Les societats es mouen més per les mentalitats que per l’economia”. “És impensable un canvi social de progrés sense idees“. “La recerca humanística treballa sobre el “genoma” simbòlic, espiritual, que trobem en la llengua culta, en els predicaments étics, en els criteris estètics, en els principis de la ciència, en els termes i temes dels sistemes filosòfics i en les idees i formes polítiques”.  “Seria un enorme error no aprofitar tot el dipòsit mil.lenari de coneixement que la humanitat ha generat sobre sí mateixa”. “El pensament crític té sempre una insatisfacció de fons (no és mai orgullós ni dogmàtic), és modest, i està compromés amb la integritat i dignitat humanes (excloent la passivitat i el cinisme)”.

I una imatge suggeridora : Si la història fos una escala que avança en espiral, la recerca humanística podríem entendre-la com la possibilitat de parlar , a través del forat de l’escala, amb tots aquelles i aquelles que ens han precedit i s’han preguntat i han el.laborat respostes sobre les grans qüestions de la vida humana. Vist així, podríem parlar amb Plató, Aristòtil o Kant, o … qui vosaltres vulgueu, només treient el cap pel forat de l’escala, talment com si fossin els nostres contemporanis. Del Pozo reivindicava així, la capacitat permanent de diàleg de totes les époques històriques, de cada época històrica amb el passat.