Avui hem debatut en la Comissió de Benestar i immigració del Parlament el pressupost del departament d’acció social i ciutadania. Un dels temes centrals de la discussió han estat les polítiques de protecció a la família. Sobre aquesta qüestió justament avui el Diari de Girona m’ha publicat un article que reprodueixo aquí:

LA FAMÍLIA ? BÉ, GRÀCIES
Hem celebrat el proppassat 15 de maig un cop més el “Dia internacional de les famílies”. Aquest any el Secretari general de la ONU en la seva declaració ha fet èmfasi en la necessitat de donar suport a les famílies que han d’atendre persones amb discapacitat. Ve molt a tomb per recordar la realitat de les polítiques de suport a les famílies en el nostre entorn proper. Tant pel que fa a les polítiques estatals com a les catalanes, hem viscut aquí una gran contradicció : l’apel·lació continuada durant anys al valor de la institució familiar per part dels governs de caire conservador (CiU, PP) i, en canvi, la pràcticament nul·la inversió pública en polítiques familiars. En canvi els governs progressistes apareixen davant l’opinió pública com menys “familiaristes” i , per contra, són els que aproven les mesures de política familiar més ambicioses, amb gran diferència. L’exemple paradigmàtic d’aquesta realitat és la recent aprovació de la “Llei d’autonomia personal”, l’anomenada “llei de dependència”, el desembre de 2006 al Congrés dels diputats, a proposta del govern socialista que presideix José Luis Rodríguez Zapatero. El seu desplegament, que s’allargarà fins l’any 2015, concretarà la consecució d’una fita llargament esperada per moltes persones: en primer lloc, i per damunt de tot, per les persones en situació de dependència i pels seus familiars, en especial per les seves cuidadores principals que són les dones d’aquestes famílies. No en va el “llibre blanc de l’atenció a la dependència” ens diu que el 85% de les persones dependents són ateses per les seves famílies i això és una forma de dir : mares, filles, nores, germanes,…

És evident que la forma de parlar i de concebre les famílies no és igual per les diferents tendències polítiques com tampoc és igual la forma de concebre les polítiques públiques que s’hi adrecen. La cura de les persones en situació de dependència és una de les moltes funcions familiars que, fins que a partir d’una decisió política no és contemplada des del punt de vista del seu valor econòmic, no resulta socialment visible. N’hi ha moltes més. La família és dins la nostra societat, també una unitat econòmica que produeix bens i serveis, alguns gairebé intangibles , però no per això menys importants. El mercat de treball es troba un bon dia amb adults productius que des del seu naixement han estat ajudats a completar el seu creixement. Es troba, a més, cada dia amb persones vestides, alimentades i que viuen en llars que requereixen un manteniment quotidià. Algú s’encarrega de proporcionar totes aquestes atencions. La imprescindible contribució de les famílies a la socialització primària dels infants, mitjançant la interiorització de la cultura, així com a l’estabilització de la personalitat dels seus membres adults, només queden dramàticament clares quan una família no aconsegueix esser funcional en aquestes tasques.

En les societats post-modernes les funcions tradicionals de les famílies s’han transformat però no s’han reduït en absolut. Per això des de posicions polítiques progressistes hem defensat la necessitat de desenvolupar polítiques públiques de suport a les famílies. A Catalunya el tret de sortida el marcà Pasqual Maragall quan, en la presentació de la moció de censura al President Pujol l’octubre de 2001, va col.locar com a prioritat pel país el desenvolupament de polítiques familiars. Del conjunt de propostes de Maragall que posteriorment, quan el PSC ha governat a la Generalitat, s’han pogut impulsar en bloc, el govern de Pujol només va assumir en aquell moment la que podia tenir un rendiment electoral més immediat: l’inici d’un programa de prestacions econòmiques a les famílies amb fills petits o les famílies nombroses. Valia més això que res. Per nosaltres aquesta és una mesura que , a més de ser un petit complement a la renda familiar, és sobretot una forma de reconèixer socialment el valor social de la tasca que fan les famílies.

Aquest és també un element important de les polítiques familiars: Donar reconeixement social a la tasca que fan les famílies , que sovint , en no esser remunerada, no apareix com a socialment valuosa. Els governs han de considerar les famílies com un “partenaire social” de primera magnitud per l’edificació d’una societat perquè aporten un factor essencial : l’estabilitat. En les societats complexes la vida privada de les persones necessita d’aquesta infraestructura que proporciona protecció social, accés a la cultura i al coneixement i articulació de la vida familiar i professional. La forma de demostrar aquesta consideració són els paquets de polítiques familiars que , donant suport real a les funcions de cura familiar, donen reconeixement, suport i més drets personals, subjectius, sobretot a les que habitualment les porten a termes: les dones d’aquestes famílies.

Pia Bosch i Codolà

www.piabosch.cat

Diputada al Parlament de Catalunya del grup socialista-Cpc

Psicòloga i terapeuta familiar