La setmana passada el Col.legi de periodistes de Girona em va concedir la Mosca Borda. No vaig poder anar a la festa dels Premis d’enguany, però els hi vaig fer arribar un missatge, al que li manca l’agraiment del guardó, una magnífica escultura de Carles Bros. Podeu llegir-lo tot seguit:

Mosques de la informació 2012

 En primer lloc , us demano que m’excuseu. Em sap molt greu no ser aquí, per dos motius. El primer i molt important és perquè no em podré sumar al reconeixement a la Pepa Bouis, a qui jo coneixia des de molts anys enrere i a qui estimava molt. Ho faig des de la distància, tot enviant una afectuosa salutació a la seva família. El segon és per no poder recollir aquesta menció, que, per estranyesa dels meus companys, us agraeixo i us he de dir que em fa  il·lusió.

Soc fora de Girona fins diumenge , per un motiu inexcusable que té a veure amb la formació permanent que vaig fent en la meva professió , la de psicòloga. Acabo en aquests dies i lluny de Girona la meva acreditació com a psicòleg coach, després de un procés llarg i no puc faltar-hi. Ho faig molt discretament, però aquest cop m’heu descobert. És una qüestió, per mi, inexcusable, i per això us demano, de debò , que em disculpeu.

En segon lloc, us vull expressar el meu agraïment. Si , parafrasejant Maria Mercè Marçal, a l’atzar has d’agrair tres dons: en el meu cas, ser dona, catalana i membre de la família socialista, la vostra atenció és molt d’agrair.

Si ets dona, per tant, molt més invisible pels mitjans que un home, i socialista catalana, en els dies més durs que els socialistes catalans hem passat des que es va crear el nostre moviment, rebre una menció en la vostra festa d’avui és impagable. Que hagueu pensat en mi , que soc la cap de l’oposició i la portaveu d’una opció política a la que en els darrers temps tothom vol liquidar, té, us ho asseguro, molt valor per mi.  A la vida res és pitjor que la indiferència, i vosaltres heu pensat en mi com jo penso molt en vosaltres. Per tant, moltes gràcies a tots.

En tercer lloc, i sobre el motiu “la pell fina”, no puc més que donar-vos la raó. S’ha de dir que jo no vinc del vostre món, més aviat vinc d’un món molt diferent, per no dir contraposat. Vinc de 20 anys d’exercici professional de la psicologia, i del món de la docència, i per tant, d’àmbits professionals amb codis, criteris i valors molt i molt diferents. El xoc deu ser, segurament, inevitable.

Max Weber , el gran sociòleg, va escriure l’any 1919 un assaig absolutament imprescindible , que és , per mi, un llibre de capçalera. El va escriure mentre decidia que la política seguiria sent el seu “amor secret”, però que se’n tornava a la docència universitària, perquè , deia , el científic i el polític són dos tipus humans diferents o, fins i tot, contraposats.

En ell reflexiona, entre altres temes, sobre l’equilibri imprescindible que s’ha de donar, en l’exercici de la política,  entre la passió, el sentit de la responsabilitat i el sentit de la distància. “Como conjuntar en la mateixa ànima la passió ardent i el fred sentit de la distància” era per ell el gran tema. “La política es fa amb el cap , i no amb altres parts del cos i de l’ànima”, deia Weber, i , per tant, pels que ens apassionem en les causes que defensem, el repte és molt gran. M’heu fet pensar, per tant, de nou, en un tema que em plantejo reiteradament: si un excés de passió ( i de compassió) és bo o dolent per l’exercici de la política. Us confesso que quan , de molt joveneta, militava a les joventuts del PSUC, alguns companys em deien “La Pasionària”, per tant, aquest dilema ja em ve de lluny. M’hi heu fet pensar de nou i això sempre és d’agrair. Segurament jo us llegeixo , us segueixo, amb un excés de passió, que em cal matisar més amb el sentit de la distància, perquè jo , encara no he decidit, com va fer Weber, tornar a l’acadèmia, tot deixant la política com a un “amor secret”  Crec que he anat aprenent quelcom, però avui em dieu que “necessito millorar” i ho tindré molt present.

Pensant en el que us havia de dir avui, m’he recordat d’un dels episodis més il·lustratius d’aquesta passió, d’aquesta sensibilitat, d’aquesta pell fina, amb què jo llegeixo la premsa. És un episodi que va causar , jo crec, la desesperació del meu cap de premsa en aquell moment, el meu estimat Quim Lladó. Pocs dies després que em nomenessin delegada del govern, en un moment de molta satisfacció política pel fet de poder treballar activament al servei d’un govern presidit per Pasqual Maragall a qui jo tant estimo, i a molt pocs dies de decidir que, almenys temporalment , havia de deixar el meu exercici professional, em vaig trobar que un diari de la ciutat, el diari amb qui (segurament pels meus tres dons) més “esgarrinxades”, si parlem de pell, he tingut, va publicar un comentari satíric sobre mi a la contraportada. Era un comentari d’un sexisme tan disparat que em va motivar a adreçar-me d’immediat al “Consell de la informació” demanant empara. Analitzada la qüestió, la Presidenta del Consell em va recomanar presentar una denúncia formal .

En Quim estava horroritzat: només de començar un conflicte obert amb un mitjà rellevant, amb apel·lació al Consell de la informació i el consegüent embolic. El pobre Quim (si ets aquí una abraçada, Quim) s’enfilava per les parets. Amb molts treballs va aconseguir que no presentés la denúncia al Consell, però no em va poder dissuadir d’expressar la meva opinió al director del Diari en qüestió, que, evidentment, encara se’n deu recordar , ell i els periodistes que havien redactat la ressenya. No me’n vaig sortir de convèncer-lo que contractés un becari per fer un suport per evitar el sexisme al seu diari, ni tampoc de res que s’hi assemblés. Van passar els mesos. Jo vaig treballar molt, atenent a totes hores a la premsa, especialment pel que fa a les emergències i les situacions de risc, i en Quim va guanyar al cap de poc , la mosca grossa.

El director del diari segueix de director i jo segueixo horroritzant-me del sexisme dels mitjans. Vaig treballar després durant 4 anys a la comissió del Parlament que s’ocupa dels mitjans de comunicació sobre el tema del tractament del gènere als mitjans de comunicació, amb un resultat discret:  Havíem avançat un xic i ara, tot indica que estem retrocedint a tot drap. : la vida mateixa.

Deixeu-me reconèixer , ara, a en Quim i  ara a la meva estimada col·laboradora Judit Arroyo tot el seu treball per ajudar-me a entendre els codis i els criteris dels mitjans de comunicació.

Ells saben millor que ningú que no és manca de comprensió sinó rebel·lia. Com la Marçal jo agraeixo els meus tres dons a l’atzar, i, al mateix temps, com ella, li agraeixo “el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel “.

 

 

 

I quart i  final,  last but not least, us agraeixo poder avui parlar en aquesta festa per donar-vos un missatge i fer-vos un prec.

Tots sabem que esteu passant un moment molt complicat com a col.lectiu professional. “Els periodistes hem anat sumant retallades, expedients de regulació, precarització a la feina, i això ha passat en totes les empreses tant públiques com privades”, deia fa molt pocs dies la vostra companya Carme Martinez, adreçant-se a la societat gironina. Per això no puc deixar passar aquesta ocasió per donar-vos testimoni de la meva solidaritat. És sincera i és sentida. Amb alguns de vosaltres he tingut ocasió de dir-vos- ho personalment, al col·lectiu aprofito per expressar-vos-ho ara. La meva solidaritat és sincera, però també és interessada: us necessitem.

 

D’aquí el meu prec : no defalliu. Ho va dir també la Carme Martinez “ Els mitjans de comunicació, no només transportem missatges, sinó que som una eina que garanteix la democràcia”, va dir.(Una abraçada carme, si ets aquí, pel teu valor) Per això us necessitem, més que mai, en temps d’extrema dificultat i de risc de “pensament unic”. Sou una de les principals garantíes d’una societat democràtica i lliure. Estic convençuda que estareu a l’alçada!!

 

El meu agraïment us l’expresso recitant un poema que m’ha inspirat moltes vegades al llarg de la vida, espero que també us agradi a vosaltres. Forma part dels poemes cívics de Miquel Martí i Pol (i el va musicar Ramon Muntaner però no estic tan animada com per cantar-lo així que el recito: )

 

No em costa gens de pensar que ja es tard , no em costa gens de dir que no m’escolten, no em costa gens d’alçar els ulls ..cel amunt i plànyer-me i fer l’orni.

Puc progressar si aprenc d’ajupir el cap, puc cridar tant com vulgui amb els que criden , puc tenir càrrecs públics i envellir puc creure en Deu i repassar els diaris

 

Davant mateix de la porta de casa , però, comença el mon i a totes les cruïlles hi ha gent que mor de fam i de tristesa.

 

Treballem per aquests, pels que avui “moren de fam i de tristesa” aquí al costat, davant mateix de la porta de casa, i ho seguirem fent amb el vostre suport. Moltes gràcies

 

 

En resum doncs:

Moltes gràcies, molta força i molts ànims

 

Girona, 29 de novembre de 2012