Sento “L’emigrant”, i retorno a un concret i remot mati de diumenge de la meva infància, fixat, qui sap perquè, en el meu record.  La meva mare cantant, mentre feinejava, amb les finestres d’una casa  que ja no existeix, ben esbatanades, per deixar entrar un fil prim d’aire fresc  i la tèbia escalfor del sol dels primers dies primavera,… i fora al carrer, la quietud d’un món que també ha desaparegut engolit pel pas implacable del temps i el progrés…  Abans tothom cantava. Ara molt menys. No sé què ho fa, però és així.   A la  mare “L’emigrant” li agradava molt, com a tanta gent , d’altra banda. Era una cançó molt popular que, segons expliquen, en l’enterrament  d‘Emili Vendrell, l’any 62, la multitud va arrencar a cantar espontàniament per acomiadar-lo.

El nou disc de la Simfònica de cobla i corda de Catalunya que es va presentar divendres passat a l’Auditori de Girona, està farcit de peces evocadores, cançons que estan trenades a les nostres vides i ens porten molts records. D’aquí  el seu  títol : “Inoblidables”. La selecció de les peces s’ha fet amb aquest criteri i així hi trobareu des de una selecció d’havaneres, fins a un homenatge a la nova cançó o un recull de rock català. Després,  un estol de músics alguns clàssics i d’altres joves talents,  han fet uns arranjaments que són una part important de l’encert del disc.  A més hi ha dues peces d’estrena,   de Carles Cases (“Arquivoltes”, una meravella), i Enric Palomar. De tota manera, si em feu triar una sola peça, em quedo amb la delicadíssima “Catalanitat”, en què Valentí Miserachs fon “L’emigrant” amb el “Cant de la senyera”. Fa de mal explicar, heu d’escoltar-la.

Si us va agradar l’atreviment del primer disc de “fusió” de la cobla La Principal de La Bisbal, fantàsticament dirigida per  Francesc Cassú, i l’Orquestra de Cambra de l’Empordà, sota la batuta de l’inconfusible mestre empordanès Carles Coll, ( “Sardanes per al món”), aquesta segona entrega  us complaurà , segur, encara més. S’hi percep clarament el temps de treball i el conjunt  està encara més ben  lligat. El Concert va ésser un èxit absolut, augurant  una excel.lent acollida per aquesta segona producció d’una formació sorprenent, que funciona. Cal deixar dit que res d’això s’explicaria sense l’impuls i el mecenatge de Narcís Lagares (de Metalquímia) i la seva família, la seva dona i el seus fills, especialment d’en  Josep.

“L’emigrant”  ( Jacint Verdaguer)

Dolça Catalunya,

pàtria del meu cor,

quan de tu s’allunya

d’enyorança es mor.

Hermosa vall, bressol de ma infantesa,

blanc Pirineu,

marges i rius, ermita al cel suspesa,

per sempre adéu!

Arpes del bosc, pinsans i caderneres,

cantau, cantau;

jo dic plorant a boscos i riberes:

adéu-siau!

¿On trobaré tos sanitosos climes,

ton cel daurat?,

mes ai, mes ai!, ¿on trobaré tes cimes,

bell Montserrat?

Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,

ta hermosa Seu,

ni eixos turons, joiells de la corona

que et posà Déu.

Adéu, germans; adéu-siau, mon pare,

no us veuré més!

Oh, si al fossar on jau ma dolça mare

jo el llit tingués!

Oh mariners, el vent que me’n desterra,

que em fa sofrir!

Estic malalt, mes ai!, torneu-me a terra,

que hi vull morir!