Dilluns passat, 28 de desembre, varem fer un debat de la “Conferència oberta : Catalunya, causa comuna”,  a Puigcerdà, sota el títol “L’economia catalana, avui”. L’acte va comptar amb la participació de Salvador Alemany, President de Abertis, i també President del Cercle d’economia, i Joaquim Nadal, Conseller de Política territorial de la Generalitat com a ponents. La presentació va anar a càrrec de Esteve Maurell, President del Consell comarcal de la Cerdanya, i la moderació la vaig fer jo mateixa.

Salvador Alemany va començar la seva exposició fent una breu descripció dels orígens de la crisi econòmica, per passar després un diagnòstic de la situació actual, amb especial atenció a la situació de Espanya i de Catalunya, en particular. Per ell Espanya està ara vivint les conseqüències d’un model de creixement basat en l’endeutament exterior, en activitats de mà d’obra intensiva com la construcció, i amb escassa inversió en tecnologia. Malgrat això hi ha aspectes positius en el llarg període de creixement que hem viscut els darrers anys que no hem d’oblidar. En el cas de Catalunya, malgrat els problemes, hi ha moltes dades positives que no podem obviar: La força demogràfica del país ha crescut i tenim ara 7’5M d’habitants, que és més població de la que tenen 11 dels 27 Estats de la UE. Tenim un PIB per càpita un 12% superior a la mitjana de la zona euro, i, en paritat de poder de compra, aquest PIB només el superen 5 països de la UE. A més continuem essent el principal motor econòmic d’Espanya (el 2007 , el 18’7% del PIB espanyol). En els darrers 12 anys l’economia catalana ha crescut a una taxa mitjana del 3’6, 1’1 per sobre del la UE i 1’4% per sobre de la zona euro, i continuem tenint una economia de base industrial.Sobre aquestes fortaleses cal basar la recuperació, però per que aquesta sigui possible hi ha reformes que cal abordar: Cal augmentar la productivitat, i per això Alemany propugna reformes flexibilitzadores del mercat laboral per facilitar la contractació (no l’acomiadament). Cal també assegurar la disponibilitat de finançament per les empreses, i fer una política fiscal d’estímul a l’activitat i no només enfocada a les mesures pal·liatives de caràcter social. A més va defensar la necessitat de invertir decididament en educació i en recerca, i fer una política de infraestructures que faciliti la col·laboració público-privada, pensant, a més, que caldrà , l’any 2013, retornar a les normes europees d’estabilitat, i per tant als nivells de dèficit públic per sota del 3%. Alemany va acabar per donar la seva visió de quina ha d’esser la nostra actitud com a ciutadans davant la crisi: Per ell es tracta de mirar la situació amb realisme però sense deixar-se endur per el pessimisme generalitzat. Cal reinventar-se, tornar a començar, enlloc de resistir i intentar mantenir una situació com la prèvia a la crisi . Va defensar, a més,  la necessitat de tenir esperit crític i alhora constructiu i compromès amb els afers públics. Finalment ens va recordar la necessitat de coresponsabilitzar-nos col·lectivament de la sostenibilitat de l’Estat del Benestar i de la qualitat dels seus serveis públics, així com de l’equilibri dels pressupostos públics.

Per la seva part Joaquim Nadal va mostrar-se d’acord amb moltes de les afirmacions d’Alemany, per exemple en la necessitat de canvi en el clima polític, superant la fase de crítica radical,  sistemàtica i generalitzada. Pel Conseller, cal superar la situació actual de descrèdit de la política que ens perjudica col.lectivament i que desgasta els fruits de 30 anys de treball democràtic des de la transició, i cal fer-ho amb el concurs de tothom, inclosos els  mitjans de comunicació. Nadal va dedicar un part important del seu discurs a valorar el problema que suposa el creixement accelerat de l’atur i de la dificultat que això planteja en un país amb un atur estructural de 2 milions de persones, abans de la crisi, amb l’impacte, a més, que aquesta situació suposa en l’increment del dèficit públic. Va estar d’acord amb Alemany en la necessitat d’assegurar que la banca subministri el finançament dels projectes empresarials viables, i en la necessitat de desenvolupar polítiques que primin el sector industrial. També en la imprescindible necessitat de superar el pessimisme radical excessiu que dificulta la recuperació. Per ell l’actitud que ens cal és la que promou valors com el treball constant, l’estalvi, l’emprenedoria o la capacitat d’arriscar-se. Va coincidir també en la preocupació per la sostenibilitat de l’Estat del benestar i en la preocupació pel retorn de l’equilibri en els comptes públics. Per Nadal la Generalitat ha desplegat diverses bateries de mesures que, sumades als grans Pactes com el de competitivitat, són la resposta que calia donar, des de Catalunya, amb les competències que ens són pròpies, a la situació de crisi.

En resum en ambdues intervencions i també en les respostes dels ponents a les preguntes del públic va quedar clar que les seves visions de la situació eren molt complementàries i que, ambdós, opinaven que ens cal una visió realista que tingui en compte els punts forts i els punts dèbils de la nostra situació econòmica, però defugint el catastrofisme i la crispació excessiva, que no afavoreixen la recuperació. Ens cal, varen dir-nos, fer un debat serè; un treball col·lectiu i consensuat per abordar les reformes necessàries per canviar el nostre model productiu, reforçant el sector industrial; guanyar confiança en les pròpies possibilitats, a partir de la consciència en les nostres fortaleses; i seguir treballant amb compromís per la sostenibilitat del nostre estat del benestar  i amb la mirada posada en el llarg termini.