La resposta de Carles Puigdemont em va fer pensar molt. Es mostrava ofès amb el ciutadà pel fet que no conegués el que, deia, és evident: la “nova manera de governar” que, pel que explicava, s’ha iniciat amb la seva arribada a l’alcaldia. Llavors relatava un seguit d’accions com a prova d’aquesta “nova manera de governar”, i de l’inici d’un diàleg participatiu fins avui, deia, inexistent, de l’Ajuntament amb les associacions i les entitats de la ciutat.

Com a cap de l’oposició totes dues cartes em suscitaren diverses reflexions. Sobre la del Sr. López, si he de jutjar per les dificultats que tinc jo mateixa per poder parlar amb l’alcalde i concretar temes importants, em sembla molt probable que alguna raó pugui tenir en la seva queixa. A més, comparteixo la perplexitat en el tema Fil directe. Jo, si fos alcaldessa, no desaprofitaria mai aquesta oportunitat. És més, com a cap de l’oposició sol·licitaré poder aprofitar l’espai que correspondria a la nostra ciutat.

Pel que fa a la resposta de l’alcalde, em va fer pensar, de nou, que no es pot, constantment, dir una cosa i fer la contrària i pretendre mantenir el crèdit de la ciutadania. Quan els fets no lliguen amb les paraules, tots sabem que el que val són els fets. Si l’equip de govern ens parla de transparència, però no la practica, els ciutadans ho veuen. Si ens parla de participació, però pren totes les decisions a porta tancada, els ciutadans es queixaran d’opacitat. Les aparences enganyen un quant temps, però, al final, la realitat sura tossudament.

Després de veure que la majoria de decisions es prenen per decret o, com a màxim, en les juntes de govern local, els ciutadans perceben que els plens són més un espai de debat sobre temes cada cop més allunyats de la ciutat que no un espai de participació real. La paradoxa és que, ara que els plens duren tant, tenen menys transcendència real que mai. En els plens municipals no es decideix, efectivament, gaire res, perquè l’Ajuntament, ara, es governa a porta tancada. Les grans decisions que s’han pres els darrers mesos, aquelles en què es resol què es fa amb els diners que aportem tots a través dels nostres impostos, s’han pres en espais totalment vedats a la participació. Els 300.000 euros del lloguer dels llums de Nadal, els 300.000 d’aportació a Ryanair –que fan que els gironins paguem doble–, els 114.000 d’aportació a les llars d’infants privades, els 108.000 de la nova sala de premsa municipal, per posar uns quants exemples, s’han decidit així. I han arribat només a coneixement de la ciutadania gràcies a l’acció de control de l’oposició municipal o de la premsa local.

La veu dels ciutadans cal escoltar-la sempre. Les crítiques constructives, i aquesta del Sr. López ho era, són un estímul i un suport per millorar. Faria bé el nostre alcalde de veure-ho així i esmenar el que sigui possible esmenar, sense ofendre’s perquè un ciutadà participa i opina