El combat d’ara i aquí és el combat per l’ànima de les classes mitges. I aquest l’està guanyant la dreta. No la dreta política (els partits de dreta), la dreta ideològica. Les classes mitges urbanes s’han tornat individualistes, en part perquè és l’únic discurs que reben. El discurs alternatiu no existeix (ergo, no els arriba per cap banda). L’esquerra ha comprat el mateix discurs que utilitza la dreta, tot i que l’embolcalla amb benes i cotó fluix. Però el fons és el mateix. El fes-t’ho com puguis. El discurs que nega la societat, que promociona un individualisme egoista, incompatible amb les polítiques de benestar. La gent es demana perquè ha de contribuir a finançar l’escola i la sanitat públiques, els subsidis d’atur, les pensions. L’únic pretext és el de “a mi també em pot tocar”. Però això és una trampa, perquè al final si jo tinc diners, em puc pagar la pensió (de fet, d’això van els fons de pensió individuals), puc pagar-me la sanitat i puc pagar una escola pels meus fills (privada, és a dir, sense la molèstia de compartit pupitre amb la púrria social, de la qual jo no formo part). El benestar està bé si es concep com una casa de misericòrdia, perquè tothom té un punt de samarità i no deixarem que els “pobres”·es morin per les cantonades (a més, fa lleig) ni que els seus fills no sàpiguen llegir i escriure. L’estat del benestar està be, però no a costa de la meva butxaca. És el que hi ha darrera de tot el debat sobre la sostenibilitat (econòmica) de les polítiques de benestar. Els hospitals públics no han de ser deficitaris. Com? Aleshores, per què paguem impostos? Aquí està la clau. Si estrenyem els serveis públics al màxim per fer-los (econòmicament) sostenibles, podem baixar els impostos a la gent (les classes mitges) que, alliberada de l’enutjosa càrrega de finançar el pesat estat del benestar, podria dedicar els seus (seus!) diners a pagar-se els seus propis serveis. Bones escoles, bons hospitals, bones pensions… per a qui s’ho pugui pagar. La resta, a la misericòrdia.

Aquest és el discurs que ha calat i cala a les classes mitges. El discurs de l’individu que només és responsable de si mateix i dels seus (“society? There’s no such thing”, que deia Margaret Tatcher). Però és un discurs amb trampa. Quanta gent es pot pagar un tractament mèdic? Quants dels que defensen que cadascú miri per si mateix poden finançar un tractament de quimioteràpia amb els seus propis mitjans, si mai tenen la mala sort de tenir un càncer? Quants d’ells podran estalviar prou (entre hipoteca, escola per als nens, manutenció, assegurança de salut) per fer un raconet per a la jubilació? No és ja que hi ha una part substancial de les classes mitges que es poden empobrir fins a passar a engruixir l’exèrcit dels subsidiats (i això ja està passant des que va començar la crisi). No és ja que hi ha un fenomen de proletarització en segments socials que havien assolit un nivell de cert benestar (llicenciats amb treballs precaris, mileuristes amb tres màsters). És que el gruix de les classes mitges simplement no es pot finançar uns serveis de benestar similars als que rep actualment per via impositiva. Aquest és el tema. Per això cal l’estat del benestar. Perquè sense estat del benestar no hi ha societat que valgui. Perquè possiblement només un de cada deu es pot garantir la salut, la jubilació i l’educació dels seus fills exclusivament amb els seus mitjans (va, potser dos de cada deu). La resta no. La resta, el 80 o 90%, no podrà fer front a una malaltia greu i anirà a parar a la casa de misericòrdia, els seus fills aprendran a llegir i escriure (i encara gràcies) en escoles miserables dignes d’Oliver Twist, i haurà de pidolar per tenir feina (i conservar-la) fins a caure mort (perquè possiblement el seu pla de pensions s’haurà volatilitzat en una operació borsària de la qual no en tindrà ni idea).

El tema és la societat. No podem permetre que les classes mitges, que són la baula que relliga el nostre teixit social, se’n desentenguin seduïts pels cants de sirena de l’individualisme militant del discurs únic. O hi ha un altre discurs, o hi ha alternativa creïble, o la societat se’ns esfilagarsarà sense remei.