Aquests primers dies de l’estiu m’han passat com una exhalació: molta feina i, a més, com a totes les cases amb nens, finals de curs, inicis de casals, colònies i  altres amenitats. I entremig, temps pels amics: les nits fresques conviden a sortir, i abans del parèntesi de les vacances, sempre hi ha ganes de complir amb els rituals tan agradables de les trobades de “final de curs”. Amb tot això … tinc aquest blog un xic abandonat. Avui passo una mica  el rasclet us comento alguna cosa dels darrers dies. Per exemple us vull recomanar el darrer llibre de Joan Majó, que es va presentar a Girona fa poc. Es titula “No m’ho crec” i el seu propòsit és explicar l’origen de la crisi i les propostes de sortida de la mateixa. Segur que us interessarà.

Us vull també parlar de AREDS. Vaig tenir ocasió de veure i escoltar Christina Samy, la líder del moviment AREDS, a Girona fa també molt pocs dies, i em va impressionar la seva força. Es tracta d’una associació que treballa per millorar la situació d’un col.lectiu que pateix una situació de doble exclusió : les dones dalits. Els dalits són, en el sistema de castes hindús, els més desfavorits, els intocables. Una feina, doncs, molt necessària i molt difícil. “Ves a la gent, estigues amb la gent, aprèn de la gent i sobre això construeix” . Seguint a quest lema fa trenta anys que treballen al voltant dels seus objectius: Aconseguir que les dones siguin propietàries de les terres que conreen, aconseguir fer arribar els serveis bàsics (aigua, sanejament, energia) a totes les cases i que les cases puguin ésser propietat de les dones,  proveir d’educació  bàsica de qualitat a totes els nens i les nenes, donar accés a la sanitat bàsica a tota la població, i protegir les dones de qualsevol tipus de violència. Samy diu “Aquestes dones tendeixen a creure que les seves dificultats vénen determinades pel destí. Nosaltres els ensenyem com veure el problema des de la perspectiva correcta. Que no es tracta del destí i sí de drets negats. Hem de tornar-los el respecte propi, la dignitat. Es tracta que arribin a superar diversos graus de resignació.” I afegeix “Sóc optimista perquè disfruto al percebre la gran energia interna que hi ha en cada dona índia humil. Aquestes dones són molt pobres, però la força que tenen és enorme. I això ens portarà lluny. ” Definitivament, si volem que el segle XXI ens porti més justícia social a tot el món, hem de fer que sigui el  segle  de les dones. Hem de treballar per la igualtat amb tota la nostra força i amb l’optimisme de la voluntat, sabent, a més, que aquest és el millor camí per millorar la qualitat de vida de tothom, no solament de les dones.