Els i les mestres que tenim o hem tingut al llarg de la nostra vida són extraordinàriament importants per explicar la nostra trajectòria. Això ho saben tots els països que tenen sistemes educatius excel.lents, que seleccionen i cuiden els seus i les seves professionals com el seu principal actiu per preparar el futur. Ho són per tothom, però ho són en especial per tots els nens i nenes, i els nois i noies que per circumstàncies molt diverses, no poden esperar que les seves famílies juguin un rol educatiu prou important. Pels infants que no tenen un entorn familiar capaç d’ajudar-los a  arribar a la seva màxima realització personal, l’element més determinant del seu destí és la possibilitat d’establir relacions significatives amb bons i bones mestres, amb bons i bones mentores. Això i l’existència d’un entorn institucional que entengui la igualtat d’oportunitats  com una de les bases del funcionament social. L’existència de sistemes públics d’educació excel.lents, la disponibilitat de beques , … són imprescindibles per poder ajudar als nois i noies a arribar a les seves màximes possibilitats. Hi ha un munt d’estudis científics que demostren aquesta afirmació que faig.

Això, però,  ho sé també per experiència pròpia. Quan , els darrers dies de l’any que s’ha acabat, preparava el meu discurs de llançament de candidatura a l’alcaldia de Girona hi vaig pensar molt en les moltes persones que m’han ajudat a la vida. I també en les moltes ocasions en què la oportunitat ha estat facilitada per algun tipus de beca,  les dues darreres  ben recentment, l’any 2010, l’any que s’ha acabat. N’hauria volgut parlar en el meu discurs, però això l’hauria fet, per descomptat, molt farragós. Aquesta nota és un intent de reconeixement a algunes d’aquestes persones en les que he pensat aquest dies. A risc d’oblidar-me d’alguns noms que han estat ben importants  per mi, no vull deixar de parlar d’algunes i alguns mestres i mentors sense els que la meva vida hauria estat diferent.

Equip de mestres de l’escola Eiximenis l’any 1965. D’esquerra a dreta: Montserrat Mestres, Montserrat Gelabert, Maria Fabrellas, Assumpció Massaguer, Joaquima Martinell, Maria Ros, Remei Alsina, Francesca Estartús, Isabel Dalmau i Anna Solès.

En primer lloc he de parlar de les mestres de la meva escola, l’escola Eiximenis. De moltes guardo molt bon record, començant per les mestres dels cursos inicials (llavors els hi dèiem “senyoreta” a totes) com la Srta. Mestres, la Srta Pujol, la Srta Solés o la Srta Gelabert, i seguint per la Srta Fabrellas, o la Srta Alsina, i altres. Guardo un record molt especial  i ple d’afecte de la Srta Massaguer i de la Srta Estartús. I un record “iniciàtic” de la Srta Busquets, perquè va esser amb les seves classes de història, la primera persona que em va despertar la consciència política. Però segur que jo no hauria pogut llicenciar-me i començar a treballar com a professional de la Psicologia als 22 anys, si la Directora de l’escola, la gran directora que va esser Maria Ros i Gussinyer, no m’hagués permès fer tota l’escolaritat amb els nens i nenes del curs anterior, malgrat alguns advertiments de la inspecció  . Vaig néixer el 62 però vaig estudiar sempre amb els del 61, perquè ella sabia, i practicava “avant la lettre” moltes de les coses que després s’han institucionalitzat , com el  “tractament de la diversitat”,  per exemple. Era una dona avançada al seu temps tant en mètodes pedagògics com en altres qüestions, com l’ensenyament en català. Les úniques classes de català a les que vaig poder assistir al llarg de la meva vida acadèmica reglada varen esser les que ella, personalment, feia a un petit grup de nenes en horari no lectiu en una petita aula de l’escola utilitzant, encara ho recordo, el llibre “Faristol”. Era una gran mestra i una gran persona i va fer una aportació a l’educació d’unes quantes generacions de gironines que segurament no se li ha reconegut mai suficientment.

A l’Institut “Vicens Vives” vaig tenir també sort. És impossible parlar de tots els professors i professores que vaig tenir, però no seria just no esmentar-ne algunes que em varen marcar especialment per la relació que hi vaig tenir: la Montse Martinez Targa, la Paquita Pascual ( la millor tutora imaginable, i la millor professora de filosofia), la Rosina Lajo, la Dolors Codina, la Dolors Condom, són alguns noms que em venen ara al cap.

I a la UdG, sense en Josep Roca i Balasch o el pare Coloma, o a la UAB sense en Tomás Ibañez, els estudis de psicologia no haurien estat el mateix. Sense en José Luis Catalan , en Lluís Cabrero, l’Albert Sarró i la Lolita Albadalejo; o en Juan Luis Linares i tants i tants excel.lents professors del Master que vaig fer a l’Hospital de Sant Pau, com en Jorge Barudy, o en Luigi Cancrini, i l’Stefano Cirillo, entre molts altres, no hauria pogut arribar a ser una bona professional de la psicologia.

I més tard sense en Nacho Vila,  el meu director de tesina, o en Ferran Casas que va presidir el meu tribunal,  o la Magüi Perez, o … no hauria pogut esser una bona professora del Departament de Psicologia de la Universitat de Girona.

D’ençà de l’inici de l’educació secundària vaig poder gaudir,  gràcies al meu  bon expedient acadèmic, de beques diverses, primer de beques de llibres en el batxillerat, després de beques universitàries. He pogut anar treballant sempre mentre estudiava i ,a més, he tingut la sort, ja com a professional, d’esser becària de la UdG (De formació per la docència i la recerca) . Les meves darreres beques les he rebut aquest darrer any: una per part de l‘escola de negocis IESE per cursar la formació en gestió publica, que vaig aprofitar a fons. Una altra, una de les millors beques que he rebut a la meva vida, la del programa de formació del Departament d’Estat del Govern d’Estats Units per participar en el seu  programa de “Joves líders polítics”.

I a la feina, no cal dir-ho, sense l’ajut de moltes persones que han cregut en mi, difícilment hauria pogut, en un temps en que la psicologia era una professió desconeguda i un xic estranya, 26 anys enrere, desenvolupar-me professionalment. Els meus companys de despatx: la Irene Casals, la Leli Camps i la Ivonne Roca, igual que en Pep Freixa i el nostre estimat i ja desaparegut Miquel Matarrodona. Però sense la Irene de Puig i la Carme Sanz i l’Anna Malvesí, entre altres,  no hauria pogut començar a desenvolupar el meu projecte d’assessorament pedagògic a la secundària que em va permetre col.laborar amb tants centres de les comarques gironines. Als meus pacients,  sobretot als primers ,  que varen creure en mi, els hi dec segurament els més grans aprenentatges que he fet a la vida sobre la capacitat humana de superar l’adversitat. Els hi dec també, haver adquirit la professionalitat amb la que sempre he procurat treballar.

I en la meva vida política he d’esmentar també molts noms: els de Joan Oloriz i Pep Quintanas que , quan molts anys enrere (més o menys 34)  jo era militant de la Joventuts del PSUC, s’ocupaven de la nostra formació política. Però he de parlar sobretot de Joaquim Nadal que em va fer confiança i em va proposar d’incorporar-me a les llista municipal socialista del 1995 i així vaig poder començar a  treballar activament per Girona, com a regidora del nostre Ajuntament. Allà vaig  conèixer una de les persones que mes admiro i aprecio del mon polític en Joan Manuel de Pozo, amic i mentor.  A més, sense  la Marina Geli que m’ha fet confiança també una i una altra vegada, jo no hauria pogut, per exemple,  col·laborar amb la candidatura i el govern a l’ombra de Pasqual Maragall, una altra de les grans persones que m’han recolzat. I he de parlar també de Raimon Obiols , a qui admiro sincerament, i que, per exemple,  em va convidar a col.laborar en dues de les publicacions que va dirigir l’any passat. Aquests són només alguns noms de les persones que m’han ajudat en aquests darrers anys.

He dit molts cops que ningú m’ha regalat quasi res a la vida, i és cert. Però també és just que dir que donar oportunitats a les persones és, segur, molt millor que fer-lis un regal. A mi me les han donat, no només aquestes sinó moltes altres i és just deixar-ne constància en aquesta llista en la que falten molts noms.