Ha mort Modest Cuixart . Sé que no puc afegir res de nou als molts articles que aquests dies li han dedicat els mitjans de comunicació, però no puc deixar de dedicar una nota d’aquest meu diari a un artista que aprecio molt. Quan vaig arribar a la delegació del govern les parets del despatx estaven buides. Vaig poder triar del fons d’art de la Generalitat alguna obra per vestir-les i vaig tenir la sort de poder penjar-hi dos quadres de Cuixart que m’agraden molt. El dia que a Girona li va ésser dedicat un homenatge, promogut per la família Planas (pare, mare i fill) , una família apassionada per l’art i editors de “Bon Art”, li vaig explicar i crec que ell va estar-ne content. La seva ha estat , per sort seva i nostra, una vida llarga i molt plena. La seva és una obra que ha evolucionat amb el temps , sense perdre mai la seva capacitat profundament suggerent, iniciada en un moment d’efervescència creativa, com va ésser el temps de les avantguardes en general, i del surrealisme, en particular, del que sempre ha conservat l’alè ; i n’ hem pogut gaudir llargament. El dia de l’homenatge en Ricard Planas em va demanar d’adreçar unes paraules al pintor i vaig triar recitar-li un fragment d’ un poema de Wordsworth que m’agrada molt :la “Oda a la immortalitat” “(…) malgrat que res pugui ja retornar-nos les hores de l’esplendor a l’herba, de la llum a les flors, no hem d’afligir-nos , perquè la bellesa persisteix en el record (…) “. Sense la obra dels artistes, sense l’obra de Cuixart, la bellesa no podria persistir en el nostre record de la mateixa manera, amb la mateixa intensitat. Descansi en pau.