(Article publicat a efutur)

Al nou Estatut de què ens hem dotat els catalans i catalanes, hi ha un capítol dedicat a “Les relacions de la Generalitat amb la Unió Europea” on s’amplien i s’expliciten, com mai abans s’havia fet, les competències i les responsabilitats de Catalunya i de les seves institucions d’autogovern en relació amb la Unió Europea.

 

Del principi general (art. 184), que afirma que la Generalitat participa en els afers relacionats amb la Unió Europea que afectin les competències o els interessos de Catalunya, se’n desprenen els següents 7 articles que explicíten les condicions i característiques d’aquesta participació pel que fa a: els tractats de la Unió Europea, la formació de les posicions de l’Estat davant la Unió Europea, la participació en les institucions i els organismes europeus, la participació en el control dels principis de subsidiaritetat i de proporcionalitat, el desenvolupament i l’aplicació del dret a la Unió Europea, la gestió dels fons europeus, les accions davant del Tribunal de justícia europeus i la possibilitat de tenir una delegació davant la Unió Europea.

 

També, doncs, en matèria europea, aquest Estatut ens obre noves possibilitats que ens caldrà desplegar, materialitzar i dotar de sentit.

 

El Parlament de Catalunya i la Unió Europea

 

Com a institució tenim per davant, doncs, una tasca rellevant de desplegament estatutari en la dimensió europea. Cal que, en aquest sentit, aprofundim en la nostra tasca d’impuls i control de l’acció del govern en la seva relació amb la Unió Europea . Haurem de buscar els mecanismes per complir amb els compromisos que ens planteja el nou Estatut. Es evident que l’ampliació de les nostres competències implica també més responsabilitat. Si el Parlament, juntament amb el Govern, ha de tenir opinió i marcar posició en relació a temes tan rellevants com els nous tractats o tants i tants altres en què les disposicions comunitàries afecten les competències de la Generalitat, bé hem de desenvolupar espais de debat on construir col·lectivament aquestes posicions.

 

Dirigir al Govern de l’Estat i a les Corts Generals, segons correspongui, les observacions i les propostes que estimem pertinents sobre les esmentades iniciatives i propostes implica dedicar energies a definir-les. Ens caldrà, doncs, dinamitzar els treballs de la comissió parlamentària per la Unió Europea, que potser, a més, ha d’incorporar la tasca de induir les comissions temàtiques legislatives a valorar, seguir i debatre l’acció europea sobre els temes de la seva competència i el tractament que en fan les institucions europees. Ens caldrà també potenciar les relacions amb el Parlament europeu per poder tirar endavant aquestes tasques. Així ho recull el mateix Estatut en l’article 187 quan diu “El Parlament pot establir relacions amb el Parlament Europeu en àmbits d’interès comú“.

 

En quin moment de la construcció europea?

 

El moment en què es produeix l’aprovació del nostre Estatut és un moment especialment intens i viu per la Unió Europea. Raimon Obiols, en el seu magnífic article “Propostes pel socialisme europeu” feia molt èmfasi en la doble accepció de l’actual crisi europea: la de repte i la d’oportunitat. Crec que aquesta darrera condició d’oportunitat es fa cada dia més evident i això potser és particularment clar des de l’òptica de les “regions”. Que la UE està vivint un moment ple de grans oportunitats en són mostra, per exemple, els efectes de l’ingrés a la Unió pels nous països adherits i la “llista d’espera” per ingressar-hi. Al mateix temps, pel context internacional a què ens porta l’acceleració dels processos de globalització, es fa més evident que mai la necessitat de tenir una determinada dimensió per poder ésser considerat un actor rellevant en l’escenari mundial. Pels estats d’Europa, és evident que davant els gegants asiàtics, com la Xina o la Índia, és imprescindible la força de la Unió.

 

A més és evident (ja s’ha convertit gairebé en un tòpic però no per això és menys cert) que en alguns dels reptes fonamentals que tenim plantejats com a societat, com per exemple la gestió dels processos migratoris, les solucions seran europees o no seran. Que el moment planteja també grans dificultats, d’altra banda, és més evident que mai després dels “nos” de França i d’Holanda.

 

Catalunya i Europa

 

A Catalunya, però, la dimensió europea és clarament percebuda com a positiva. Ha estat així des dels inicis de la UE i és lògic que així sigui.

 

Ésser europeu avui significa compartir els valors de la democràcia del model social europeu. Els articles 2 i 3 del tractat que vam ratificar els recull: tol.lerància, igualtat, llibertat, democràcia, solidaritat i pluralisme. Significa també participar dels drets de ciutadania als que ningú vol renunciar.

 

En aquesta “era de la incertesa” de la “postmodernitat” de la “modernitat líquida” , o, com diu Lipovetsky, de la “hipermodernitat” , en un món massa dinàmic i massa competitiu no és poca cosa formar part d’una Unió Europea que s’erigeix en la defensora d’una democràcia supranacional, de la força de les institucions democràtiques per davant de la força de les armes.

 

Deia Paul Auster fa pocs dies que per ell “la democràcia és la religió dels que no creuen en les religions“. Segurament molts ciutadans i ciutadanes d’Europa subscriurien aquesta afirmació.

 

La idea d’Europa i dels valors que representa són font de seguretat en un temps en què la inseguretat és motiu de desassossec i de real sofriment per moltes persones.

 

És lògic, a més, que per les nacionalitats històriques l’adhesió a la Unió sigui especialment valorada.

 

En la meravellosa conferència de 2004 de George Steiner “La idea d’Europa” (ed. Siruela, Madrid 2005) hi trobem expressada de forma immillorable una idea-força que ha d’estar present en el procés de construcció europea i que forma part d’allò autèntic i genuí de la identitat europea: és necessari trobar formes d’ harmonitzar la necessitat de més unificació europea amb el respecte i el manteniment de la diversitat interna. No me’n puc estar de citar-ne alguns fragments:

 

“El geni d’Europa és allò que William Blake hauria anomenat “la santedat del minut concret” . És el de la diversitat lingüística, cultural i social, d’un mosaic generós que sovint converteix una distància insignificant, una separació de vint quilòmetres, en una divisió de dos mons. (…) La rotunda frase de Shakespeare “una casa de poble i un nom” posa de manifest un determinat caràcter. (…) Europa sense dubte morirà si no lluita per les seves llengües, les seves tradicions locals i les seves autonomies socials. Si oblida que “Deu està en el detall”.

I encara :

 

“Però com equilibrar les contradictòries reivindicacions d’unificació políticoeconòmica i de singularitat creativa? Com podem dissociar la preservació de la riquesa de la diferència de la llarga crònica d’odis mutus? No conec la resposta. Només puc dir que els que són més savis que jo han de trobar-la i que es fa tard”.

La saviesa que cita Steiner ha d’ésser la saviesa col·lectiva dels principals actors de la construcció europea.

 

La construcció europea: una tasca col·lectiva

 

Parafrasejant Kennedy, seria just que ens preguntéssim , què podem fer nosaltres pel procés de construcció europea, i no només què pot fer la Unió Europea per nosaltres. D’entrada, i només per ésser justos, fora bo de divulgar els molts beneficis que ja ens ha produït la UE en els darrers vint anys. Alberto Navarro , el secretari d’estat espanyol per la Unió Europea, ens ho reclamava fa pocs dies al propi Parlament de Catalunya. Josep Borrell ens va recordar alguns d’aquests beneficis, en una recent intervenció sobre la seva experiència com a President del Parlament Europeu, en que, a més, ens posà de relleu un axioma aparentment contradictori, una mena de “paradoxa política” que es deriva del procés de construcció europea: “Menys sobirania formal et dona més sobirania real”.

 

Ben segur que, institucionalment, tenim la obligació de contribuir, en la mesura del possible, a fer present la realitat europea entre els ciutadans i ciutadanes als que representem. Borrell ens recordà també la necessitat que la democràcia europea es sustenti en un “demos” europeu. I això ens implica a tots , cadascú des del seu lloc. Des del Parlament de Catalunya , hereu d’un del parlaments més antics d’Europa com ens recordà Pau Casals en el seu memorable discurs, hem d’ésser capaços d’aportar-hi quelcom de positiu.

 

Pia Bosch i Codolà

 

Diputada al Parlament de Catalunya del PSC

 

Secretària de la comissió parlamentària d’acció exterior i Unió Europea

 

pia.bosch@parlament.cat; www.piabosch.cat

 

 

Publicat a e-futur