Em truca una bona amiga de la infància demanant-me altra vegada que expliqui on vaig néixer i on m’he criat. Està indignada (no és el primer cop que m’ho diu) perquè sent a dir que soc de Barcelona o d’altres llocs i avui ha vist en un diari de Barcelona que diuen que soc de Cassà. Està molt més enfadada que no pas jo. El meu pare i la meva mare, em diu , si aixequessin el cap estarien astorats.

Així que ho faig: Vaig néixer a Girona, a la Clínica Bofill, al carrer del Pare Claret, en un hivern molt fred, ara ha fet 49 anys. M’he criat al carrer del Canonge Dorca, al barri del Pla del Güell, un barri que avui no s’assembla en res al que era quan jo era menuda. Vaig viure encara al costat del riu Güell quan passava a cel obert. Un dels meus records més vívids de la meva primera infància és el d’una nit d’aiguat, de la que recordo les corredisses dels meus pares. És cert que una de les meves àvies, la materna, Encarnación Suris, era una noia de casa bona de Barcelona, i és cert que els meus pares eren de Cassà de la Selva. Estimo molt el poble de Cassà, entre altres coses perquè hi viu, espero que per molts anys, la meva padrina, Assumpció Vilahur, per la que tinc devoció. Però he de dir que he anat a l’escola a Girona que tots els meus veïns, amics i amigues han estat majoritàriament gironins i que, per bé o per mal, la meva vida està lligada a aquesta ciutat magnífica des dels seus inicis “Com en la nit les flames a la fosca” com deia el gran mestre Rosselló-Pòrcel .

Sigui dit tot amb el més profund respecte pels barcelonins i barcelonines, cassanencs i cassanenques, i per la gent de tot arreu. Sigui dit també amb el màxim respecte per tots els candidats i candidates que han volgut esser gironins i gironines i que ho són d’adopció. I per tots els gironins i gironines d’origen i d’adopció. Només perquè consti la veritat.