(Article publicat al Diari El Punt, 2 març 2007)

El dijous 8 de febrer, en hora de màxima audiència radiofònica, Antoni Bassas va entrevistar l’ex president de la Generalitat Jordi Pujol. El tema d’inici de l’entrevista era la llei de dependència, o més ben dit, el desacord de l’ex president Pujol i de CiU amb el Govern sobre si cal o no presentar recurs de inconstitucionalitat sobre l’esmentada llei al Tribunal Constitucional.
Aquest recurs és tema de batalla política aquests dies i així ho demostra el fet que serà objecte únic d’un ple extraordinari que es celebrarà, a instàncies de CIU, naturalment, el proper dimecres al Parlament de Catalunya. És, doncs, un tema de debat partidista de rabiosa actualitat, tot i que jo no crec que es tracti d’un assumpte d’excepcional gravetat institucional. Hi ha precedents de situacions similars en el passat: normes en què el Consell Consultiu havia apreciat indicis de conflicte de competències i, per tant, hi hauria hagut raons objectives per presentar-hi recurs, però, en canvi, els diferents governs de CiU decidiren per motius d’oportunitat política, de superiors interessos, etc… no presentar-lo. Va ésser el cas, per exemple, de la llei orgànica d’universitats.
El més sorprenent, però, no és només el motiu pel qual el Molt Honorable Jordi Pujol entra a la primera línea de confrontació, sinó els arguments que esgrimeix. Afirma, ho fa en el seu article del mateix dia a La Vanguardia, que aquesta llei fa referència a un dels pilars bàsics del nostre país i que renunciar a disposar de l’instrument que permetria portar a terme una tasca important en aquest sentit, és incomprensible.
Com es pot explicar, si és així, que en tants anys de tenir atribuïda la competència (d’aquí ve el conflicte plantejat) no decidís plantejar una llei similar? La competència exclusiva en serveis socials ja ens l’atribueix l’Estatut de 1979 i, en canvi, després de tant de temps només vam aconseguir normes parcials, d’organització del sistema, però en cap cas una llei que garantís el dret subjectiu a gaudir, sota determinades condicions de determinats serveis.
A totes les persones que, des dels Ajuntaments, o des de les entitats socials vam conèixer de prop les polítiques de serveis socials dels diferents governs presidits per Jordi Pujol aquestes afirmacions ens resulten especialment sorprenents. Està documentat en estudis acadèmics diversos que la inversió en serveis socials, percentualment, en els temps de les majories de CiU era molt inferior a la que feien altres regions europees amb les que ens comparàvem en altres aspectes. I això durant tots els governs. CiU va tenir 23 anys per crear un dret subjectiu, aquesta va ésser una de les demandes que més reiteradament es van formular al Conseller Comas i, al final, a la Consellera Rigau, en relació al nostre sistema. La demanda no va ésser ni tan sols valorada. Vint-i-tres anys d’oportunitats perdudes: d’entre totes les deficiències del sistema que va dibuixar la darrera llei de serveis socials dels governs convergents (4/94), la més important era precisament la manca de garantia de drets. Un sistema en què l’excés de discrecionalitat era la pauta, en què el “en funció de la disponibilitat pressupostària” suposava que les necessitats plantejades a principis de l’any tenien més possibilitats de prosperar que les que arribaven a finals d’exercici. Cap garantia en cap cas. Hem heretat un sistema ple d’inequitats territorials: els ajuntaments han desenvolupat el sistema, tal com recullen també els treballs acadèmics sobre la història dels serveis socials a Catalunya en tots aquests anys i, per tant, en funció de la sensibilitat i del color polític, d’uns i altres municipis, els ciutadans i ciutadanes han tingut o no possibilitats d’accedir a serveis com l’atenció domiciliària per la gent gran, la teleassistència o altres similars. Aquestes són les conseqüències de 23 anys sense desenvolupar cap sistema per garantir legalment un dret de ciutadania tant rellevant com aquest.
En un excel·lent article publicat pel catedràtic de Dret constitucional Eliseo Aja, es recull un dels arguments centrals per defensar que l’Estat legisli sobre l’atenció a la dependència: aquesta es regula en la llei, finalment diem molts, com un dret subjectiu de tots els ciutadans i no com un servei graciable i escàs. Les autonomies tenim la competència exclusiva dels serveis socials i, per això, la setmana entrant s’iniciarà el tràmit parlamentari de la nova llei catalana de serveis socials, però és tasca de l’Estat regular les condicions bàsiques que garanteixin la igualtat de tots els espanyols. Per això tenim unes lleis generals d’educació i de sanitat estatals i, en canvi, les comunitats han anat decidint com i de quina forma garanteixen aquests drets bàsics. Som molts els que volem que el dret als serveis socials tingui el mateix grau de protecció que la salut i l’educació, i aquesta llei és un pas endavant innegable.
Podem admetre que ens parlin del futur: dels projectes de CiU pel futur. Però del passat, de la feina feta… cal pensar que tenim memòria.
En l’entrevista esmentada l’expresident Jordi Pujol va utilitzar exemples de la xarxa de salut. Per descomptat no podem comparar una i altra, justament per l’absència d’una llei general que, com ho va fer la “Llei General de Sanitat” promoguda per l’enyorat Ernest Lluch, garantís el dret de les persones a rebre, en condicions determinades, serveis determinats. Tants anys de reclamacions, i tants anys de negatives dels governs de CiU, fan que escoltar segons quins discursos en aquests moments resulti dolorós.
A l’expresident Pujol la situació li provoca estupor i tristesa, als beneficiaris dels serveis socials que han esperat 23 anys que algú comencés, en alguna norma bàsica, a garantir el dret als serveis socials, sentir segons quines coses els pot arribar a causar una legítima indignació, sigui dit tot amb el més absolut respecte.