L’anunci d’eleccions posa en marxa la febre dels titulars. L’endemà de l’anunci, un diputat de Convergència, el senyor Tremosa, ja es va fer un nom amb una bajanada mesquina sobre el president Montilla. Si no fos que els diaris són com són, no hauria passat d’una broma privada de mal gust. Potser, essent relativament nou a l’ofici, el diputat Tremosa va tenir pressa per fer el que li sembla que s’ha de fer quan hi ha eleccions en marxa: dir-la grossa. I és així com comença a rodolar la bola de neu que agafa gruix a còpia de tirar-se declaracions pel cap, mentre els mitjans de comunicació ens els van servint en forma de titulars. El més curiós és la manera com tots hi participem. Recordin com els mitjans han anat plens d’opinions escandalitzades sobre el perquè es donava notorietat a un dement que volia cremar l’Alcorà per commemorar l’11-S. La contradicció és evident: demanar que no se’n parli és una forma de parlar-ne. Potser per això, els periodistes veterans solen agafar una pàtina de cinisme sobre la pròpia professió. Mark Twain va sintetitzar aquest sentiment en una frase cèlebre: “Sí, em vaig fer periodista. Em semblava una feina horrorosa, però no hi havia manera de trobar un treball honrat”. El lector ja sap que de periodistes n’hi ha molts d’honrats i de polítics, encara més, i entén la boutade de Mark Twain. Ara, però, en inevitable campanya electoral, hem d’estar preparats per aguantar la tamborinada i, si pot ser, mirar de separar el gra de la palla. Fa poc vaig tenir l’ocasió de llegir un llibre insòlit: la transcripció d’unes converses entre Quim Nadal i Pia Bosch, acompanyats d’experts d’àmbits diversos, sobre el present i futur de les comarques gironines. Vaig quedar parat. Una reflexió oberta sobre problemes i inquietuds, sobre com trobar accions compartides per superar les dificultats actuals. I jo pensava: “Quanta energia positiva i quanta informació rellevant… que no farà cap titular durant la campanya que ens és a punt de caure al damunt” .