Sobre el futur de Girona
Fa pocs dies l’amic Josep Lopez de Lerma va escriure un excel.lent article al Diari de Girona sobre les properes elccions municipals que em sembla que mereix esser reproduit:
Sobre el prevenir de Girona
JOSEP LÓPEZ DE LERMA Em sento orgullós de ser ciutadà de Girona. No vaig néixer-hi, però si vaig triar de viure-hi. En el comparatiu, entre Sant Feliu de Guíxols, avall, i Girona, amunt, no puc deixar de dir que hi he guanyat i molt, com també ho diran, segur, els centenars de guixolencs que a la capital de la demarcació s’hi ha establert. D’ençà del primer Ajuntament democràtic, les coses, totes elles, han anat a millor, des de l’urbanisme a la cultura, i aquí els mèrits s’han de repartir, sense cap mena de dubte, però tampoc cal oblidar els lideratges de Joaquim Nadal i Anna Pagans, que ho han estat des de l’alcaldia i des de molts altres indrets. Des de la noblesa que comporta voler ser i ésser demòcrata, s’ha d’afegir-hi el PSC i els seus cinquanta regidors que han passat pel noble edifici de la plaça del Vi com a resultat no pas de l’atzar, sinó de la voluntat dels mateixos gironins expressada a les urnes. Des de la descripció a l’elogi amb no poques paraules d’agraïment per la feina feta, que ha estat molta.
Amb l’anunci de l’alcaldessa Pagans que no intentarà renovar mandat, tot i que sí acabarà l’actual, s’obren expectatives de canvi en el lideratge polític del municipi. De fet, el canvi està assegurat pel que fa a l’Alcaldia. Blanca Palmada, Carles Puigdemont, Pía Bosch, Joan Olòriz i la mateixa Concepció Veray ens asseguren una cara nova al front de l’Ajuntament ni que sigui des d’angles diferents i des de potencialitats igualment distintes. Agradi o no agradi llegir-ho o escoltar-ho, la llarga etapa que va de l’any 1979 al 2011 s’enterra, i es fa amb honors per més que a casa meva, sospito, no participin d’aquesta expressió. Vagi per endavant que, com sempre, tampoc els he demanat permís per fer el meu particular homenatge a la gent que ha tingut l’encàrrec de canviar de dalt a baix Girona, rescatar-la del gris i del negre, donar-li color i assentar-la en un privilegiat lloc per construir el seu futur. Nomès faltaria!
D’aquesta manera, el pervenir de Girona centrarà, entenc, tot el debat polític que ara mateix s’enceta amb la mirada posada en les eleccions municipals d’aquesta primavera. En aquest sentit, Pia Bosch i Carles Puigdemont, els dos alfils de la partida, ja han obert joc i observo que ambdós, ara per ara, deixen de costat la recollida de la deixalles o el futur de la Devesa o els preus dels pàrquings en benefici de donar volada tant als seus respectius discursos com a la mateixa ciutat de Girona que està cridada, entenc, a fer un altre cim si no vol comprovar que l’autosatisfacció és l’antesala del fracàs. Dit a la meva manera: que si costa pujar una muntanya, i jo no sóc escalador, més costa mantenir-se en el seu punt més alt si l’ambició d’anar a més no senyala un altre pic per conquerir, encara més alt, i així successivament, atès que l’alternativa és començar a baixar cap a la vall dels que res no pinten en aquest món.
Aquest dimecres vaig anar a escoltar a la candidata del PSC, Pia Bosch, prèvia invitació personal d’ella, doncs no en va tenim i gaudim una ben travada amistat des de fa anys, construïda a la manera gironina de fer política, l’antiga, la de l’entesa pragmàtica des de la discrepància ideològica, que observada pel retrovisor va resultar altament positiva per a les nostres contrades. Si la introducció de l’antic company d’escó, l’honorable Del Pozo va ésser d’una categoria intel·lectual de primer nivell, la conferència de la candidata socialista a l’alcaldia fou excel·lent en les formes i en el fons. A cau d’orella, vaig gosar posar-li nota: Un 10!, quan vaig poder retrobar-la al final de l’acte de presentació de les línies mestres de la que serà la seva oferta a la ciutadania gironina, i no em sap gens de greu fer-ho públic avui. Amb la suavitat de les seves formes, però amb la contundència de qui sap que obre etapa i assumeix amb força la responsabilitat de voler-la liderar, va deixar sobre la taula teixir un gran pacte per Girona, desmarcant-se amb subtilesa no feridora per a ningú del que s’ha practicat fins ara quan, sota l’eufemisme formal d'”una mirada del tot renovada”, digué que el pensa bastir amb gent diversa i no pas amb els de sempre atès que tothom està cridat a exercir la responsabilitat de fer i de compartir les línies estratègiques que han de definir la Girona de l’any 2025. Amb la Pia Bosch es desfà el nucli de L’Arc i aquella collonada de reconvertir-lo a la gironina manera de la gauche divine, que mai ho fou. Estem davant les portes del “vintiuncentisme gironí” o segona modernització de Girona, com digué, que ara, endreçada en el seu interior, s’ha de veure capaç de liderar el territori i trobar un lloc en el futur.
El duel electoral entre Carles Puigdemont i Pia Bosch promet tenir nivell, i jo ho celebro. A la fi, els electors ens mereixen la dificultat de triar entre els millors, i sembla com si en Carles i la Pia s’haguessin posat d’acord en què el demà de la nostra capital passa per mirar cap enfora, trobar-hi un lloc distingit i alhora distingible de la resta de competidors, i redimensionar a l’alça l’orgull dels que per naixença o per voluntat som gironins. Sabem? És una llàstima haver de triar un dels dos, com seria un desastre que, una vegada a dins l’Ajuntament, ni que fos sota la taula, no suméssim esforços per situar aquesta enfortida Girona en un destacat lloc europeu.