El dissabte passat el Punt diari va publicar-me aquest article:

Obrint portes: oferint confiança, estimulant el compromís.

La llei d’educació de Catalunya, la LEC, és, segurament, la llei més transcendental que hem aprovat en aquesta legislatura al Parlament. Es la primera llei educativa catalana i hem pogut fer-la gràcies a les potencialitats del nou Estatut. El Govern ha volgut fer una llei amb el màxim consens possible, que, partint de la mirada realista a la situació actual, obri les portes a un camí de millora de la qualitat educativa pels propers anys. Es una llei, per tant, que obre vies, que ofereix possibilitats, cercant objectius de equitat, suficiència, excel·lència i corresponsabilitat. El Conseller Ernest Maragall i el seu equip, amb el nostre company Daniel Font, el “relator” parlamentari de la llei, han treballat per teixir amb paciència, voluntat i tenacitat el consens que li ha de donar estabilitat. Certament les dades catalanes de fracàs escolar i d’abandonament dels estudis en acabar l’educació obligatòria ens exigeixen que actuem. La voluntat del Govern ha estat aquesta: partir del que tenim, potenciant els aspectes més saludables del sistema i donant eines perquè els protagonistes, mestres i Centres, puguin donar el millor de sí mateixos. I també crear eines adequades d’avaluació sistemàtica. Per això es reforça l’autonomia dels centres i el paper dels directors. També es demana als Centres que tinguin un projecte educatiu adaptat a l’entorn social al que serveixen, i alhora s’organitza un sistema d’avaluació de la qualitat que, revisant l’actuació dels diferents agents del sistema, estimuli les millores i la innovació imprescindibles per adaptar-se als nous temps i a les noves realitats socials, tecnològiques, econòmiques,… a què l’educació ha de fer front. També haurà de retre comptes el Govern, que, a través del seu Departament d’Educació “ haurà de facilitar –amb la màxima agilitat i la mínima burocràcia– recursos, suport, assessorament i formació”, com deia el Conseller en una carta oberta de compromís públic publicada just després de l’aprovació de la LEC.

No es tracta, doncs, d’un final, sinó d’un inici que necessitem. Les eines que dona la llei necessiten, per esser eficaces, un clima de confiança i de compromís per part de tots: famílies, alumnes, administració, professorat, ciutadania i govern. Ara haurem de vetllar perquè millorin aquesta confiança i aquest compromís . Ens hi juguem massa coses: la cohesió social i la competitivitat econòmica futures del nostres país, entre altres coses, en depenen. Tot plegat massa important per no implicar-nos, col·lectivament, en aquest repte.

Pia Bosch i Codolà

www.piabosch.cat

Diputada al Parlament de Catalunya