Naveguem rumb al desconegut. No ho diu un passatger susceptible ni un grumet xerraire. Ho diu el capità: “Serà la primera vegada que ens endinsarem en un escenari desconegut“. La metàfora serveix per a tots els nivells de govern amb què comptem: per a Europa, per a Espanya i per a Catalunya. Però no la utilitzen els múltiples i descoordinats capitans de la Unió Europea, ni el sigil·lós i ombrívol timoner que apareix al comandament de la nau d’Espanya, sinó el comandant del també agitat vaixell català, en una compareixença parlamentària de la passada setmana que ha tingut molt escassa ressonància en els mitjans, eclipsada per l’allau de notícies que ens arribaven de Brussel·les, de París, d’Atenes i sobre tot d’aquesta bassa de Medusa en què s’ha convertit el naufragat sistema financer espanyol.

És una frase curiosa. La primera obligació del patró d’una nau és saber on porta el seu vaixell i la seva gent. No s’hauria de permetre frivolitats d’àugur o d’observador distanciat. Si té dubtes sobre el feliç final del seu viatge, ha de guardar-se’ls per si mateix. Sembrar el desconcert entre la tripulació i el passatge subratllant el seu desconeixement sobre el que se li ve a sobre és tot el contrari al que s’espera del capità d’un vaixell.

Però té raó i això és el greu. El president català, Artur Mas, va guanyar les eleccions amb la promesa d’un “nou pacte fiscal en la línia del concert econòmic basc”, expressió prou llarga, matisada i complexa com perquè puguem saber a què es refereix exactament. Va assegurar que s’inauguraria amb això una “transició nacional”, una altra expressió en la que ja va desgranar la idea d’un viatge sense port d’arribada clar ni precís. El seu partit, Convergència Democràtica, va concretar en el seu congrés quin era el port somiat: la independència, és a dir, la secessió d’Espanya. Dimecres passat, en sessió plenària del Parlament, va treure una nova carta de navegar amb una ruta molt precisa, immediata i peremptòria: al juliol es votarà l’esmentat pacte fiscal a la Cambra catalana, al setembre se li proposarà al Govern espanyol i s’obriran a continuació unes setmanes de negociació, abans de final d’any, “es prendrà una decisió definitiva”.

El diputat d’Esquerra Republicana interpel·lant havia estat molt urgent en la seva petició. “Vostè pot fer un pas clar per aconseguir la hisenda pròpia catalana (…) perquè té majoria en aquesta Cambra i fer-ho és una cosa molt senzilla: que el seu Govern els digui als ciutadans de Catalunya on han d’ingressar les seves declaracions de la renda i el seu IVA”. Vet aquí una iniciativa de comprensió clara però d’aplicació extremadament confusa i desconcertant, sobretot per als qui han de pagar els impostos. No és una proposta estranya venint d’un partit acostumat a gaudir dels avantatges d’estar al Govern sense deixar de fer oposició. El cas estrany és que li agradi a un partit de govern: “Jo no discrepo del fons que vostè planteja”, li va respondre el president català.

La determinació del capità davant l’escenari desconegut és absoluta. Artur Mas ha assegurat que la creació d’una hisenda pròpia és irrenunciable. “Catalunya tindrà hisenda pròpia per la via del pacte o per la via, diguem, de la pròpia decisió”, ha assenyalat. Una cosa que “mai s’havia plantejat d’aquesta manera per part de cap Govern de Catalunya”, ha subratllat per convèncer Puigcercós. És la via de l’unilateralisme, la decisió autònoma i independent de qualsevol altra instància o nivell de govern europeu o espanyol.

Hi ha molta experiència sobre els rumbs solitaris, Sonderweg l’anomenen els alemanys. Mas creu que és un camí desconegut. Historiadors acreditats diuen que no porta enlloc. “Generalment hem dit prou en el pitjor moment, quan la conjuntura no era desfavorable, quan havia passat el punt dolç de la nostra força o de la nostra raó. Té la culpa d’aquesta manca d’acord, sens dubte, el debilitament del seny a les classes dirigents”. Va ser Vicens Vives qui va escriure aquestes frases en Notícia de Catalunya, fa més de 50 anys. L’acaba de reeditar en castellà (Destino) i seria molt convenient que alguns la rellegissin i altres la llegissin per primer cop.