Sortida familiar de Setmana Santa al Cantal, a la “França profunda”. Així és com qualifiquen els parisins que hi tenen segones residències o que omplen les instal.lacions hoteleres en els diferents períodes de vacances, aquesta part del Massís central a la regió de l’Auvernia. Hi hem anat a fer turisme rural, a canviar de paisatge per uns dies, a canviar d’aires . La mestressa de la granja que ens acull ens dona les claus per entendre perquè aquesta és una zona tan bonica i tan despoblada . L’origen volcànic explica el relleu de la zona : un mar de turons verds que s’estén per tot arreu, esquitxat de “chateaux” i de increïbles pobles medievals. Enmig dels prats, de les pastures, vaques, cavalls i cases de pagès d’una qualitat arquitectònica, en general, molt remarcable. La terra no admet conreus d’altres tipus, només, molt de tant en tant, algun camp de blat de moro. Per això, ens diu Chantal Chambon, quan venen de vacances els pagesos “cerealiers” d’altres zones , els miren per damunt de l’espatlla: “Ens consideren l’estrat més baix de la pagesia”.

Els volcans vells, gastats (estem al cor de la vella Europa) estan sota la pell verda. Deuen estar també a l’origen de la qualitat mineral d’alguns dels avis que passegen per aquests pobles. Tot el Cantal havia estat un únic volcà, el més gran que hagi tingut mai Europa. Ens ho explica molt bé a Salers M. Garrigue, un luxe de guia, un historiador que es dedica a acostar els visitants a la seva regió (Sornegueria i ironia semblant a la de Mme. Chambon). Volcans i aigua per tot arreu: rius, llacs i preses i també aigües termals, que expliquen l’existència d’algun poble balneari elegant i un xic decadent, com La Bourboule, que visitem tornant de Clermont-Ferrand.

Les vaques (de raça Salers) han ocupat i ocupen encara un lloc central en l’economia del Cantal, i, per tant, en la vida dels seus habitants. Com a casa nostra, però, les granges s’han hagut d’anar reconvertint i adaptant, i avui amb menys de 100 caps de bestiar és difícil viure d’una explotació. L’explicació ens resulta molt familiar (A tots, però especialment a la meva cunyada Teia, que coneix bé aquest món) . La qualitat dels prats que les alimenten expliquen la qualitat dels formatges de la regió que són, segurament, el producte més conegut del Cantal.

Algunes d’aquestes granges ofereixen la possibilitat de fer turisme rural i, així, acosten d’una manera diferent, els forasters a aquesta regió que ofereix un aire net i fresc, (que per la meva salut ,encara un xic fràgil, és una benedicció) , i un paisatge d’una dolçor que pacifica l’esperit del visitant. A més de fer més viable l’explotació familiar, el turisme és una forma, també, d’acostar el visitant a les formes tradicionals de la vida rural francesa, que , com a tants llocs d’Europa, segurament passarà a ésser, d’aquí a un temps, un record del passat.

En aquesta regió rural i conservadora les eleccions presidencials franceses no semblen aixecar grans passions. Segurament les seves necessitats no ocupen el lloc que mereixen a la política francesa. Aqui, com a casa nostra, però, és evident que aquest és un error que pagarem dintre d’un temps amb desequilibris territorials i ambientals si no som capaços de dedicar al món rural l’atenció que requereix i d’ esser imaginatius amb les nostres propostes. Per això totes les iniciatives endegades pels darrers consellers d’agricultura des d’ Antoni Siurana, cristalitzades en el Congrés del món rural mereixen tots els recursos que en aquests darrers quatre anys hi està dedicant el govern de la Generalitat.