Una compareixença a la comissió dels drets de les dones. Recordant el programa “Ciutat-igualtat”
Aquest dimarts hi va haver a la Comissió parlamentària dels drets de les dones unes compareixences que em van interessar especialment. Es tractava de Imma Moraleda, Montse Gatell i Elisabet Regué que veníen a parlar-nos de drets de les dones al món local. Totes tres són regidores de tres ajuntaments molt diferents: Moraleda de Barcelona, Gatell de Castellar del Vallès i Regué de S. Joan de les Abadesses. Moraleda i Gatell són, a més, diputades provincials de la Diputació de Barcelona, organisme que fa molts anys fa una feina molt valuosa, reconeguda i tècnicament molt sòlida de suport als Ajuntaments en tots els àmbits. Jo conec bé i valoro especialment, el suport en la prestació de serveis personals, un àmbit en què Catalunya havia estat pionera i que precisa de una contínua formació i millora tècnica per ésser degudament desenvolupada.
Malgrat que hi vaig assistir en unes condicions força penoses (adolorida i amb la boca anestesiada per una endodòncia), vaig disfrutar del contingut de les compareixences. Conec bé els programes de millora de la igualtat al món municipal des de fa anys. Hi havia treballat intensament a Girona. Justament fa pocs dies em varen donar la ocasió de refrescar la memòria en relació a aquesta tasca. Mita Castanyer em va demanar que impartís una classe (el mes d’abril) als alumnes de Doctorat del Departament de Geografia de la UdG que treballen sobre “Desenvolupament local”. Es tractava d’explicar la contribució dels programes europeus al desenvolupament local, a través d’un exemple. En concret, em va demanar explicar-los el programa que varem promoure i liderar des de l’Ajuntament de Girona “Ciutat-igualtat” en col.laboració amb els Ajuntaments de Brighton&Hove, Opera i Jerez de la Frontera els anys 1999 i 2000, en què jo personalment havia fet de Coordinadora general. El marc era el “4rt Programa d’igualtat d’oportunitats” de la Comissió Europea. Es tractava de impulsar l’aplicació transversal dels principis de millora de la igualtat, i acompanyada de un procés de participació ciutadana. El treball transversal és imprescindible en aquestes qüestions, però la forma de materialitzar-lo és sempre molt complexa. Es tractava de treballar i alhora sistematitzar la forma de treballar transversalment, (aplicar el famós “mainstreaming” i fer-ne un manual d’aplicació) . Va esser un plaer per mi tornar a fer una classe (feia molts dies que no ho feia i cada dia tinc més ganes de tornar-hi) i recordar una feina que em va exigir molta dedicació, però que em va donar també moltes satisfaccions. És una meravella mirar enrere i veure que la feina no es perd, que les persones passem, però que, a vegades, els esforços deixen petjada i romanen al llarg del temps. El programa va deixar per la ciutat una nova comissió del Consell Econòmic i social que treballa específicament sobre igualtat i la feina feta de moltes de les accions que s’havien planificat. També un “Programa municipal transversal de gènere” que es segueix aplicant encara avui. Tot plegat ben positiu en un àmbit poc lluït, poc agraït, (com ens varen dir les compareixents a la comissió) i en el que encara ens queda tan per fer. De tant en tant va bé, però, mirar enrere, i , ni que sigui una estona, celebrar els avenços aconseguits.
Benvolguda, preparant un programa sobre el Ter pel Quéquicom he anat a parar al teu blog. He tafanejat una mica i crec que aquesta iniciativa pot ser del teu interès. Un grup de 20 pares signem aquesta carta que aquesta setmana enviarem als mitjans:
Acaba l’escola i la immensa majoria dels pares no tenim dos mesos i escaig de vacances i ens hem d’espavilar, com cada any, per trobar qui es pot quedar amb els nostres fills. Davant d’aquest problema, les famílies solen acudir a l’ajut dels avis o bé, si s’ho poden permetre, es gasten quantitats considerables per pagar cangurs o casals d’estiu. Molts d’aquests casals existeixen gràcies a les Associacions de Mares i Pares que durant aquest període es veuen obligades a convertir-se en empreses per contractar personal, organitzar excursions, contractar autobusos, gestionar subvencions… i un llarg etcètera que tira endavant gràcies a la tasca voluntària de moltes persones.
El sistema educatiu actual no només tanca durant l’estiu, també desapareix durant el nadal, setmana santa, diversos super ponts i es mig desintegra en arribar final de curs per mor de la jornada intensiva: més de 120 dies no lectius l’any que per a la majoria de treballadors són feiners! Però encara que els mestres i les escoles pleguin durant aquests períodes, els nostres fills continuen existint. L’administració, però, dona alguna subvenció pels casals estiuencs a les AMPA i mira cap un altre cantó.
Ara que la Unió Europea ens amenaça amb les 65 hores setmanals és bon moment per recordar que una bona criança té importants conseqüències socials i per això els infants haurien de ser considerats un bé públic. Però en el dia a dia, els nostres fills acostumen a compartir massa poc temps amb nosaltres. Hauríem de poder ocupar-nos dels nostres fills sense haver de deixar la feina i això hauria de ser reconegut públicament com passa a altres països. A tots els pares ens agradaria tenir més temps pels nostres fills. L’administració ha de garantir el mateix període de vacances per tots els treballadors i/o un sistema públic educatiu i formatiu que funcioni durant tot l’any, de manera continuada, i no de manera intermitent com fins ara. L’escola hauria de tenir obert durant les vacances amb activitats no lectives, però si formatives. I d’això no se n’haurien d’encarregar les associacions de pares que ja fan prou durant tot l’any organitzant activitats extraescolars, permanències o menjadors escolars (hi ha nens que estan més hores a càrrec d’aquestes associacions que de l’escola en si). No volem “aparcar” els nostres nens, més aviat el contrari. Fins ara, qui ens aparca a pares i fills és l’administració i el seu sistema educatiu ancorat en una realitat social molt diferent a la que vivim actualment. Si a sobre la conciliació familar ha d’empitjorar, ho patirem tots en el futur.”
L’incorporació de la dóna al treball és una gran fita per la que hem de continuar lluitant, però en certs aspectes hi sortim perdent tots, especialment els infants, i això no hauria de ser així. Les famílies van molt carregades, massa, perquè no hi hagut una adaptació del sistema educatiu a aquest canvi. cada dia hi ha més dones que afirmen que les han enganyat, que elles no volien això. Com ho veu? Què hi podem fer?
Benvolgut
Estic d’acord en què aquest és un dels reptes principals de la nostra societat. Les modernes societats del coneixement no poden avançar si no incorporen tots els talents: els dels homes i els de les dones, però això obliga a replantejar la forma de viure i els equilibris precaris entre vida familiar, personal i laboral. La conciliació i els nous usos dels temps son el tema del futur. No estic gens convençuda que això ho pugui arreglar només l’administració educativa, em sembla tot plegat molt més complex, i que necessita d’un compromís més ampli i transversal: agents socials i econòmics inclosos, … però comparteixo la vostra preocupació.
Salutacions cordials
Pia Bosch